Adeu a tot això

L´altre dia vaig veure un home fent servir una cabina de telèfons. I l´estrany era que l´estava fent servir de veritat, és a dir, que estava parlant per telèfon, i no es dedicava a escurar la capseta de devolució buscant monedes oblidades. En aquests últims anys, si vèiem algú en un telèfon públic- i això tan sols passava molt de tant en tant-, solia ser algú que manipulava el telèfon a la recerca de monedes, res més. Si de cas, de vegades el feia servir algun immigrant nouvingut, que mirava absort un paperet mentre sostenia l´auricular i esperava que algú despengés el telèfon a l´altra banda (la persona que l´anava a allotjar durant uns dies, o que almenys anava a acollir-lo durant aquella primera nit en terra estranya, imagino). Però a part d´aquests nouvinguts o dels vagabunds que buscaven amb avidesa una moneda oblidada, gairebé ningú més feia servir un telèfon públic.

Sé que, en parlar de monedes i d´auriculars, estic fent servir un llenguatge que molta gent ja no entén. El meu fill, per exemple, em va preguntar una vegada qui podia estar tan desesperat com per utilitzar un telèfon públic. Però el meu fill, és clar, pertany a la generació que no sap concebre la vida sense un telèfon mòbil que serveixi d´ordinador, pantalla de televisió, estafeta de correus, agenda, càmera, àlbum de fotos, enciclopèdia, ludoteca, filmoteca i biblioteca, tot alhora (i segur que m´estic oblidant moltes coses). I en aquest nou món, els telèfons públics ja no pinten res. L´últim que vaig usar va ser fa cinc anys, i guardo un record molt vívid d´aquell moment perquè feia tant temps que no feia servir una cabina que ja gairebé m´havia oblidat de fer-ho. Va ser als Estats Units, quan l´endemà d´arribar vaig descobrir que el meu mòbil no funcionava per a trucades internacionals, així que no vaig tenir més remei que fer servir una cabina. A la petita ciutat on la vaig usar hi havia un sol telèfon públic, que estava davant de l´estafeta de correus (aquell dia, mentre feia la trucada, vaig descobrir que les furgonetes de repartiment americanes porten el volant a la dreta per evitar que els carters tinguin un accident en baixar-ne a repartir el correu), així que vaig canviar 10 $ en monedes, vaig despenjar el telèfon i vaig fer la trucada. Mentre estava parlant, un nen que passava per allà em va fer una foto amb el seu mòbil. Estava tan emocionat com si hagués vist Bob Esponja menjant-se una hamburguesa just allà davant. Allò sí que era estrany. Un boig fent servir un telèfon públic. O potser un espia. O pitjor encara, un segrestador que estava negociant un rescat amb la família de la víctima. O molt pitjor encara, un terrorista que no volia deixar rastre de les seves trucades als seus companys.

Faig un catàleg ràpid de totes les coses que crèiem imprescindibles i que hem deixat de fer servir en aquests darrers quinze o vint anys: cabines de fotomaton (l´altre dia també en vaig veure una, però és clar buida); màquines de fax (burofax, es deien, i ara aquest nom sona tan antic com cablegrama o magnetòfon); botigues de lloguer de vídeos, que abans ocupaven una cantonada de cada dues o tres mançanes i ara ja són tan rares com els edificis modernistes; les guies telefòniques (qui n´ha vist una recentment?); els diccionaris i les enciclopèdies; els talonaris de xecs (¿recorda algú quan va ser l´última vegada que va cobrar un xec al portador?); les agendes amb els seus directoris telefònics; les meravelloses botigues de discos en què podies escoltar els àlbums amb uns cascos i passar-t´hi tot el matí; les llibreries grans que un trigava un dia sencer a recórrer i que al final mai s´acabaven d´explorar per complet; els disquets de 5 1/4; i de 3 1/2; polzades, i no parlem ja dels més vetustos de 8 polzades (floppies, es deien) que fèiem servir amb els primers ordinadors Amstrad; els mapes Firestone; les guies de viatge Michelin que Baltasar Porcel sempre consultava quan buscava un bon restaurant (el vaig veure fer-ho a Pau i sé l´atenció reconcentrada amb què es llegia les referències de cada restaurant); els àlbums de fotos amb cobertes de pell o de plàstic; les diapositives i els projectors de filmines; les bústies (quan va ser que vam tirar la darrera carta al correu?); les postals signades amb un cor i un petó i escrites amb majúscules trontollants però també felices; els telèfons fixos amb contestador automàtic (jo encara recordo bé l´emoció d´escoltar el primer missatge gravat que va quedar registrat en el meu telèfon); les càmeres de fotos amb flaix (o fins i tot sense flaix), que ara ja només fan servir els fotògrafs professionals... Sé que m´estic oblidant moltes coses, però aquestes són les que porto avui aquí, en aquest primer mes de l´any, quan ja hem dit adeu a tantes coses que ja no poden fer-nos companyia.