El taló d´Aquil·les del procés és la llei. La reivindicació de sobirania plena per a un territori és ben humana i els somnis patris de les parts, respectables (però mai de compartició obligada). El debat que fa anys que viu Catalunya comença a transitar per camins pedregosos, ja que una tensió política excessiva impedeix qualsevol discussió seriosa: no hi ha confrontació d´idees; ni de projectes; ni de propostes; hi ha creuament de proclames; intercanvi d´arengues i combat de consignes, res més. Focs d´artifici per totes bandes, ben vistosos i eixordadors a voltes. Guerra de guerrilles.
En el sentit estricte del terme el procés no és legítim, perquè no està «fundat en dret» ni és «conforme a la llei». Tan dur com cert. Repetir un milió de vegades una mentida no la converteix en veritat; això no obstant, l´aspiració sobirana no ha de ser menystinguda, perquè té força, i negar-ho és símptoma de dur els ulls embenats i de tenir les orelles tapades. Però la independència no serà fora de la llei; no hi haurà referèndum si no és pactat amb un Estat que no està disposat a fer-ho.
La hipotètica nova República no va a enlloc amb conferències multitudinàries al Parlament europeu; ni amb jutges suspesos que fan de senadors i que defensen la comissió de presumptes il·legalitats.
L´ànsia d´un «nou país» viu, fins ara, de la moral gairebé irrompible -un mèrit innegable? dels convençuts i de discursos massa vegades fonamentats en la «postveritat» més «trumpiana» -el populista de moda. De res més. La independència no ens conduirà al nirvana, com no ens hi ha dut la dependència de l´Estat espanyol. El nirvana no existeix, almenys a Occident.
Apel·lar a la serenor dels ànims és predicar en terra erma. Ja és massa tard. El terratrèmol polític truca a la porta i amenaça ruïna. Veurem qui demostra la capacitat d´aguantar-se dret a costa de la caiguda dels altres. Passi el que passi alguns se sentiran perdedors. Els bàndols han disposat que així sigui. La guerra de guerrilles té aquestes coses.
