ERC obliga a dimitir del Senat el jutge Santiago Vidal per ximplet, fatxenda i bocamoll, no per inventar-se actuacions il·legals del Govern català. Si fos al revés, Oriol Junqueras i Marta Rovira no haurien esperat que es publiquessin les seves indiscrecions: l´haurien fet callar la primera vegada que tingué la llengua fluixeta. Són poc fiables els desmentits quan s´actua perquè un diari denuncia la incontinència verbal del personatge i esclata l´escàndol, no abans i de soca-rel. És més creïble Vidal xerrant liberalment que uns governants que no s´han cansat d´afirmar que actuen amb astúcia i d´amagatotis perquè l´Estat no els pugui neutralitzar les accions per trencar-lo.

Oriol Junqueras ens ha donat la mida exacta de la seva mediocritat i imprudència en no preveure les repercussions que podien tenir les confidències del seu senador: han fet més espessa la desconfiança i l´allunyament de la majoria dels ciutadans amb el govern i les institucions catalanes que sostenen amb els seus impostos. No ajuda gens, tampoc, el tractament informatiu de TV3, que supera en foment de la irracionalitat i el fanatisme la cova mediàtica madrilenya més carca i sectària.

Els protagonistes de l´anomenat «procés» ens omplen, dia que passa, més de tristesa que d´indignació: la penosa conferència de Brussel·les amb el desaire universal al govern de la Generalitat i la barra de Puigdemont afirmant que les portes giratòries no existeixen a Catalu­nya quan encara hi ha tràfic entre les conselleries convergents i les empreses de serveis catalanes; el pessebre del govern i de TV3 on s´abeura tant mediocre que viu de la martingala i la matriu totalitària, despòtica, dels que volen ignorar que la democràcia és respecte a la llei perquè l´ha aprovat el poble -ja que el poble sobirà elegeix amb vot universal i secret els legisladors de cada parlament per, segons les seves competències, redactar les lleis que ordenin la convivència-; els xerics dels que exigeixen impunitat pels seus actes tipificats com a delicte i l´alegria amb què gasten els diners públics, que són els més sagrats, exemplifiquen com és governat aquest país: sense rumb, sense seny, sense futur.

I ara aquesta: la confessió espontània que són deslleials amb l´Estat i amb els drets dels ciutadans als quals haurien de servir.