El fenomen Trump havia de passar tard o d´hora, en forma de personatge impresentable o en una forma més políticament correcta. Hem explicat aquí que el món global havia creat dos vasos comunicants entre l´economia d´occident i l´economia emergent, principalment la xinesa. Aquests dos vasos comunicants estaven connectats per un gran tub sense cap vàlvula de regulació, de forma que la riquesa d´Occident es va escolar ràpidament cap a Orient, creant molts damnificats als països d´Europa i a Estats Units. A poc a poc la societat d´aquests països ha anat expressant el seu malestar i ha creat un relat defensiu: a Gran Bretanya el relat ha estat que la culpa és Europa, però aquest argument s´ha anat escampant entre molts països del vell continent. A Estats Units el relat ha estat el mateix, la culpa és de la facilitat que certs països tenen per vendre a la primera economia mundial. Vet aquí que la conclusió era molt fàcil: cal frenar les importacions de països que ens malmeten l´economia, retornar al proteccionisme d´abans.

És fins i tot esperpèntic que el país que comença a imposar una política proteccionista sigui el que va dissenyar la globalització, fruit d´una carrera per a la desregulació que va començar als anys 80 amb Reagan i Tatcher. No només van anar traient accions de control de l´economia fins fer caure les duanes, sinó que van arribar a encunyar aquell eslògan «que fabriquin ells, que nosaltres ens dedicarem a pensar». I així va anar el món occidental, es va desindustrialitzar a velocitat supersònica i va anar perdent llocs de treball de forma inversemblant. Qui no recorda el tancament de tot el sector tèxtil a les nostres comarques? Si en un primer moment no es va poder veure el perill de l´empobriment per transferència de riquesa va ser perquè l´economia va trobar un succedani per resoldre la situació: la bombolla immobiliària. La construcció esbojarrada d´habitatges va permetre crear llocs de treball que tapaven la pèrdua industrial. Recordo la visita a Besalú de la delegada de Treball a Girona quan ens va dir que no li preocupava el tancament tèxtil perquè els llocs de treball eren compensats per altres activitats. Despullats de la bombolla immobiliària, el panorama que ha aparegut en l´economia occidental ha estat dantesc: pobresa estesa en la classe mitja, impotència en crear el treball que es necessita, incertesa sobre els sectors importants de l´economia, baixa productivitat...

Resoldre el nou panorama no és fàcil, car requereix polítiques a llarg termini, com l´ensenyament tecnològic, el foment a la innovació, el convenciment que els salaris no es podran apujar gaire per la competència internacional, retallades en les pensions, ajustos en els serveis públics, imaginació per crear llocs de treball en els serveis, establiment de noves polítiques de protecció social... polítiques que requereixen valentia i sovint la incomprensió de la gent, cosa que les fa més difícils d´aplicar.

Per això la solució més ràpida és el retorn al passat, al tancament de fronteres. Això és el que vol fer el Brexit i el que està començant a fer Trump als Estats Units. Estic intrigat per veure com ho farà, si trencarà tots els tractats internacionals en què participa i també per veure els seus efectes contra una acció econòmica, l´intercanvi comercial entre països, que té per missió augmentar el creixement de l´economia mundial. El cost d´un treballador d´automòbil als EUA és de 43 $/h, mentre que a Mèxic és de 8 $/h. El vicepresident de BMW ja els va advertir que és possible que arribin a fer cotxes als EUA, però que no els puguin vendre per cars i dolents.

El punt més perillós d´aquest procés proteccionista és la bola de neu que es pot encomanar a molts més països, sobretot europeus. França no ha volgut fer les reformes necessàries per adaptar-se a la globalització i, amb aquest bloqueig, és molt fàcil el retorn al proteccionisme, culpant la Unió Europea dels seus mals. La mateixa cosa passa a Àustria, Alemanya, Holanda, Dinamarca, Finlàndia i Polònia. Per això Trump pot ser un perill, perquè l´onada proteccionista pot esdevenir una força centrífuga a Europa que separi als països i la desintegri. I no només és així, sinó que la mateixa administració Trump treballa per enfortir aquest moviment, tal i com expressava el probable ambaixador d´EUA a la UE, dient que la desintegració de l´euro és cosa de 18 mesos.

Venen mesos difícils per a Europa i el món, temps en el qual caldrà agafar valors bàsics per no caure en el parany de la demagògia i veure´ns arrossegats per moviments sense sentit. Per exemple, que el treball és bàsic per a la dignitat de la persona, que el benestar social és fruit exclusivament de la millora en la productivitat, que la solidaritat és fonamental en la condició humana, que la desigualtat va contra la cohesió social i és generadora de conflictes...

Potser un dia haurem d´agrair a Trump que hagi posat la vàlvula reguladora al tub de la globalització i que ens hagi esperonat als europeus a trobar un líder i un relat que ens uneixi. Potser serà l´antídot als dubtes que té el vell continent que cal més que mai fer una Europa forta i unida per defensar els valors que ens separen de la supèrbia de Trump. Potser una oportunitat.