Per als qui no hagin sentit parlar d´ell, Michael Oakeshott va ser sobretot un pensador excèntric. En això, no es distingia del clàssic conservador anglès, tan descuidat com elegant i esnob. El seu primer llibre va versar sobre les apostes en les curses de cavalls, la qual cosa li va fer guanyar una merescuda fama entre l´aristocràcia anglesa de la primera meitat del segle XX i el desdeny d´un bon nombre d´acadèmics. En realitat, l´únic que Oakeshott pretenia dir-nos amb aquesta obra era que la vida s´assembla a un joc d´apostes que acaba retribuint-nos de forma aleatòria. De petit, el seu pare li va ensenyar a conversar amb Montaigne i aquesta admiració per l´assagista francès el va immunitzar de qualsevol excés. Igual que Josep Pla, desconfiava de la noció de progrés, dels alts ideals de la política, de les promeses massa apetitoses i, en definitiva, de la naturalesa humana. Va escriure en una ocasió: «La política és un espectacle desagradable en tot moment. La foscor, la manca de transparència, els excessos, les avinences, la indeleble aparença de deshonestedat, la falsa pietat, el moralisme i la immoralitat, la corrupció, la intriga i la negligència, la intromissió, la vanitat, l´autoengany i, finalment, l´esterilitat. Com un cavall vell a l´estable, ofèn gairebé totes les nostres susceptibilitats racionals i sense excepció les artístiques». Al costat del liberal Isaiah Berlin, de qui el separaven tantes coses, Oakeshott va ser el principal filòsof polític de l´Anglaterra del segle XX, més pel seu temperament literari que pel rigor d´una doctrina que es va negar a enunciar. Es diria que el seu món era el de la conversa, no el dels enfrontaments ideològics i les guerres culturals.
En un dels seus assajos més bonics, titulat L´actitud conservadora, es troben resumit en tot just quaranta o cinquanta pàgines bona part del seu ideari. «Ser conservador», llegim en el llibre, «consisteix a preferir el familiar al desconegut, el contrastat al no provat, els fets al misteri, la realitat al possible, el limitat a l´il·limitat, el proper al distant, el suficient al sobreabundant, el convenient al perfecte, la felicitat present a l´aquesta utòpica». El conservadorisme, en aquest sentit, seria menys una doctrina que una variant de la inclinació, la seguretat i la confiança. Les reformes han de ser subtils, moderades, perquè mai sabem a on ens portaran. Per això mateix, «el conservador estima que la funció del govern no és la d´encendre la passió sinó la d´introduir un ingredient de moderació en les activitats de persones massa apassionades; limitar, descoratjar, pacificar i reconciliar, no avivar el foc del desig sinó sufocar-lo». I tot això no en nom d´uns valors elevats ni d´unes veritats que creiem definitives, ni tan sols com a conseqüència de la fe en una determinada tradició, sinó per evitar que la societat quedi atrapada en conflictes interns que no tenen cap tipus de solució raonable.
Al final, per Oakeshott, el conservadorisme no consisteix en una ideologia concreta sinó en una sèrie de frens que conviden a la prudència, la paciència, el joc d´equilibris i contraequilibris; la limitació de poders i la seguretat del conegut enfront de la poderosa temptació d´un món permanentment nou i diferent. No es tracta, per descomptat, d´una teoria política massa excitant, però sí amable i assossegada. Tot el contrari del que preconitzen els actuals conservadors anglosaxons, ja es diguin Donald Trump o Theresa May.
