Fa unes setmanes denunciàvem l´espoli que l´Església catòlica espanyola està fent amb les immatriculacions, és a dir, registrar a nom seu edificis històrics de domini públic no inscrits en el Registre de la Propietat. Per exemple, la mesquita de Còrdova, gràcies a una reforma de la Llei Hipotecària franquista feta per Aznar. Però no acaba aquí la voracitat eclesiàstica. L´any 1988 es va fixar un 0,5239% de l´IRPF -la casella de la fe- que cada contribuent podia assignar a l´Església catòlica o a una oenagé. El 2007, aquest percentatge va augmentar fins al 0,7%. Però resulta que, a l´hora del repartiment, l´Església cobra, no només el seu 0,7%, sinó també la part proporcional de la casella de «fins socials» -destinada a les oenagés- per les de filiació catòlica, com ara Càritas, Mans Unides, etc. En total, l´Església catòlica rep de l´Estat més d´onze mil milions d´euros -un 1% del PIB- entre subvencions directes i exempcions fiscals, amb els quals finança el manteniment de la seva estructura, des de la Conferència Episcopal fins a les diòcesis i parròquies. I tot això malgrat que, en els acords econòmics de 1979, l´Església es va comprometre a aconseguir pel seu compte, progressivament, els recursos necessaris per autofinançar-se. Avui, 38 anys després, aquell compromís ha quedat en no res; i l´Estat, tot i que la Constitució dicta que «cap confessió tindrà caràcter estatal» -una declaració de laïcisme-, actua en realitat com un estat confessional i segueix finançant una confessió religiosa específica. Això representa un greuge comparatiu envers les altres religions presents a Espanya, que amb raó es queixen. O cobren totes o no cobra ningú.