En blanc

01.02.2017 | 07:42

I finalment arriba un dia que has de fer allò que has explicat mil vegades al curs d´escriptura -no sé què escriure, estic en blanc. És igual, tu escriu. Però és que no sé què escriure. És igual: escriu. Encara que sigui molt dolent. Encara que no tingui cap sentit. Escriu. Agafa el bolígraf i escriu, encara que hagis d´escriure no sé què escriure. I agafes el bolígraf i escrius i escrius i escrius i efectivament és molt dolent però segueixes escrivint perquè ara mateix no pots fer gaire res més. El full en blanc és una imatge molt poètica i literària però en realitat és molt ­terrenal i és una putada; quan algú diu que no sap què escriure és que no sap què escriure de veritat. I llavors agafes la llista de temes que tens preparada per emergències i tots et semblen ridículs i fas un repàs mental de les coses que últimament t´han preocupat i res. Espera, segur? Res de res? Potser n´hi ha una que sí, hi ha una cosa que et desperta i t´interessa i aquests dies hi has pensat molt i sí, en parlaries. Però no pots pas parlar d´això. D´això, no. I llavors tornes al full en blanc i a la llista de temes ridículs i a la lectura de premsa en diagonal per veure si t´inspira i res. I si tens sort i trobes alguna cosa -mira, parlaré d´aquesta notícia- saps que l´article no valdrà res perquè, en el fons del teu cor ho saps, només tindria sentit parlar d´això. I d´això no en vols parlar.

Escriure és un acte estrany i que si es fa ben fet requereix una valentia extrema. Com diu una amiga meva, és la màxima expressió del lliure albir (em fa riure quan hi afegeix que és com quan ets al davant de l´armari i no saps què posar-te o a la cuina sense saber què fer per dinar). I ho sabem tots els que escrivim (i segurament els que llegiu també): hi ha una relació directament proporcional entre l´autenticitat de la que l´autor és capaç i la qualitat literària del text. Quan escrius sobre una cosa molt teva -encara que parlis d´alienígenes hi pot haver una cosa molt teva- el text funciona. Arriba. Quan no pots o no vols o no en saps o no és el moment i escrius sobre un tema que per tu és neutre el resultat serà un text gris. Tots sabem què és un text gris. Pot ser tècnicament perfecte i gris. Hi ha autors que mantenen aquesta autenticitat sempre. I em trec el barret. Em trec el barret perquè mantenir sempre l´autenticitat és difícil, dolorós i fins i tot m´atreveixo a dir que, segons com, temerari. Em trec el barret també perquè mantenir sempre l´autenticitat demostra un respecte excels cap al lector: et respecto, et faig confiança i com que no et mereixes un text de segona deixaré cos i ànima en tot allò que escrigui per tu.

Avui la meva autenticitat només pot arribar fins aquí. Hi ha dies i dies i, estimats lectors, us demano disculpes. Una recomanació literària, per fer-me perdonar: llegiu La esposa joven, de Baricco. Per ser autèntic no cal parlar d´un mateix i tot allò que escriu aquest home desprèn veritat de la primera paraula fins a l´última. La setmana que ve, una mica més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema