Fins fa quatre dies, no sabia res del pintor torroellenc Joan Fuster i Gimpera. El Museu de la Mediterrània m´acaba de descobrir l´obra d´aquest surrealista tardà i ultralocal, cosa que li agraeixo. Fuster presenta alguna semblança amb Planells i força diferències amb Dalí. No li busqueu, per exemple, tons melancòlics o angoixes vitals. Res d´això. L´artista concep estampes i paisatges alegres, que traspuen la joia vibrant d´uns carrers de festa major engalanats.
Mentre Dalí se servia de les cales i dels roquissers aspres del cap de Creus per projectar-hi un imaginari tràgic, Fuster situa el seu univers paradisíac, màgic i disbauxat entre el Montgrí, el Ter i l´Estartit. I si Dalí, algun cop, s´havia mostrat obert a la influència del Bosch, Fuster s´hi capbussa a fons per reinterpretar-lo, amb un llenguatge naïf i desimbolt, i destil·lar peces tan al·lucinògenes com Aterrament d´un Ovni a l´Empordà.
En els mons fusterians s´hi sol agombolar una processó de personatges extravagants -de vegades, d´escala lil·liputenca-, que semblen viure amb naturalitat enmig d´un entorn fantàstic; de fet, arriben a arrossegar terra endins les Medes com si fossin un nou Gulliver. En moltes escenes també hi afloren ressons gargantuescos: la plana fèrtil llueix amb orgull fruites, ous ferrats, aliments i càntirs de mides gegantines.
Tots aquests motius, reforçats per una barreja d´humor carnal i de lirisme alienígena, configuren unes visions tan insòlites que, per anar bé, s´haurien de poder mostrar fora dels límits geogràfics i vitals del seu creador.
