El Fons Monetari Internacional (FMI) avisa Espanya que el 20% més ric de la seva població guanya set vegades més que el 20% més pobre. Això es diu desigualtat i a Espanya s´ha fet tan gran que es veu des de Washington. És objectiva: l´assenyalen igual els homes de negre que els nois de morat. Mentre llegeixo aquesta notícia en una pàgina web salta el rugit d´un anunci de Jaguar, que no afecta el 20% que guanya set vegades menys que l´altre 20%. Aquí jeu el 20% d´Espanya, va morir de l´altre 20.
Intermon Oxfam situa Espanya com la nació de l´OCDE on més va créixer la desigualtat des de l´inici de la crisi, només per darrere de Xipre i superant en 14 vegades Grècia. La desigualtat és al darrere del descontentament espanyol perquè provoca la sensació que la crisi ha estat l´oportunitat d´uns pocs a costa de molts sense que s´hagi fet res per corregir-ho. Emergir d´aquesta crisi amb ocupacions precàries i mal pagades no ajuda.
Quan els sociòlegs parlaven de l´ascensor social a Espanya en les últimes sis dècades semblaven descriure el d´una casa bé. Al principi, l´ascensor -només de pujada, recordi´s- era lent, amb reixa metàl·lica, caixa de fusta i vidre i banc per a la mare de la vídua del quart dreta. El servei i les mercaderies pujaven per l´escala. A partir del desenvolupisme, la casa bé tenia ascensor i muntacàrregues, que donava a la porta de servei, i el porter distribuïa els trànsits. L´ascensor social anava ple, en el límit del pes del muntacàrregues, més còmodes uns que altres, però pujava. En la crisi es va despenjar el muntacàrregues. Es veuen els llums de colors de la festa de la terrassa però hi ha gent que no pot arrecerar-se al portal per aixoplugar-se de la pluja. L´FMI ??adverteix de la desigualtat, demana que es mantinguin les reformes laborals i que s´apugin l´IVA i els impostos ambientals. Vol seguir advertint.
