Un objectiu essencial del sistema de lleis espanyol és impedir l´autodeterminació de cap part del territori. Des de les primeres paraules de la carta magna, que es manifesta proclamada per «la Nació espanyola» (que diferent del «nosaltres el Poble» de la constitució dels Estats Units!), continuant per «la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible», i passant per la competència exclusiva de l´estat en l´«autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum», la intenció és clara. És tan impensable que els polítics espanyols ignorin tota aquesta construcció legal, com que ho faci el Tribunal Constitucional. Si el govern o les Corts admetessin el referèndum català, la Constitució els obligaria a no reconèixer un resultat favorable a la independència, i a lluitar contra la seva aplicació. O a canviar aspectes essencials de la Constitució mateixa, un tràmit llarg, extremadament complex i de resultat incert, i per això només en són partidaris els que no pensen governar a curt termini.

Hi ha PP per estona al govern, té majoria absoluta al Senat i la gran coalició amb el PSOE al Congrés no presenta cap esquerda radical en la carpeta catalana. Aquest panorama no canviarà en els propers quatre anys. Pretendre que govern i parlament espa­nyols permetran un procés de «desconnexió» que impliqui la pèrdua del 19% del PIB, el 16% de la població i el 26% de les exportacions, és somiar truites. La separació catalana reduiria el volum de diners que l´Estat redistribueix entre les regions, i les que exerceixen el paper de receptores tallaran el cap al governant que ho permeti. Si a les raons econòmiques hi afegim les identitàries, les probabilitats d´una secessió benèvolament acceptada tendeixen a zero. Plantaran cara amb tota la força de què siguin capaços, i ho faran amb un consens social més ampli del que ara mateix obté la proposta independentista entre la població de Catalunya.

És obvi que instaurar la nova legalitat d´una república catalana acabada de proclamar només es podria fer desafiant la legalitat espanyola, ja que la república mateixa hi és incompatible. Pretendre ignorar aquest fet és una ingenuïtat o un intent d´ajornar el dia en què hauran de dir: tothom a calçar-se, que volaran rases. Vist això, que els preparatius del gran desafiament facin equilibris a la frontera de la legalitat espanyola no hauria de sorprendre ningú.