Donald Trump ha començat la seva presidència confirmant tots els temors. No només ens està mostrant una agenda política impensable en un país amb la tradició dels Estats Units, sinó que a més pretén portar-la a la pràctica a un ritme vertiginós. Trump serà un verdader repte que posarà a prova la democràcia nord-americana i obligarà la resta del món a posicionar-se respecte a la seva administració.

El que em sorprèn de Trump no és que intenti complir les seves promeses i per tant aplicar les seves polítiques, sobretot el que sobta és que no hagi rebaixat les seves pretensions tot i no tenir una majoria social al darrere. I a això sí que no hi estem acostumats.

Donald Trump ha tret al voltant de tres milions menys de vots que Hillary Clinton. Ha guanyat la presidència però ha perdut el vot popular. Bastant més de la meitat dels nord-americans que van anar a votar, no ho van fer per Donald Trump. Tot i així, ell podrà governar amb màniga ampla com a mínim durant els dos primers anys, fins a les eleccions de meitat de legislatura.

Habitualment, quan un govern té una majoria precària i amb més motiu, si s´arriba a la presidència amb més de mig país a la contra, el governant centra tots els seus esforços a aconseguir una majoria social sòlida que li garanteixi una legislatura tranquila i encari amb certa tranquil·litat la reelecció. Això significa a vegades arribar a certs acords amb l´oposició, però sobretot, rebaixar el perfil ideològic per atraure els indecisos o els moderats que encara no t´han donat la confiança. Això era en temps normals. Avui, tot això salta pels aires.

Just en el moment en què la crisi política i institucional heretada de la crisi econòmica ens deixa parlaments més fragmentats per la irrupció de nous partits i d´opcions populistes, es configuren governs més dèbils, amb menys suport social, però amb una agenda molt més ambiciosa que cap altre govern anterior. Com menys força tenen els governs, reptes més grans es plantegen. En bona part, perquè són governs i governants fruit de propostes titàniques. Grans solucions a enormes problemes. Allò que fins ara havia guiat l´ambició dels governs és deixada de banda per tal de transformar la realitat en base a uns objectius que no són compartits pel conjunt de la societat. Ni tan sols, per una majoria. Com a molt, per una minoria majoritària.

En bona mesura perquè el motor que fins ara guiava l´estratègia dels governants: la reelecció, s´ha esvaït en aquests temps convulsos. Ja no es pensa en projectes que vagin més enllà de la legislatura. Només es pensa en els quatre anys. Matar o morir. Aconseguir canviar el país com un mitjó o morir en l´intent.

Ho veiem en Trump però també en la primera ministra britànica, Theresa May, que tot i no ser elegida per les urnes, té la determinació que el Brexit culmini amb rapidesa, sense cap voluntat de temperar els ànims amb la UE i amb voluntat d´aplicar una agenda populista. Tot i ser conscient de que no té una majoria clara al darrere, no té ni una ombra de dubte en la seva acció.

En el cas de Trump això encara és més evident. Degut a l´edat a la qual ha arribat a la presidència -passada la setantena- es fa difícil plantejar-se un segon mandat i per tant, si no ho eviten els mecanismes inherents a la democràcia americana, no dubtarà a aplicar tota la seva agenda en aquest quatre anys, tingui el suport del poble o no. Allò important és la carta blanca que té durant quatre anys i mantenir contenta aquella part de la societat que tot i no ser ni molt menys majoritària, és suficentment forta com per haver-lo projectat a la presidència.

Aquests dos exemples anglosaxons, si bé amb enormes diferències, ens mostren cap on poden anar els trets en la nostra envellida Europa i ens ajuden també a entendre el comportament de governs a molts nivells. També en l´àmbit local. Molts governants ja no pensen un projectes que a mitjà termini que ajudin a transformar els municipis. Molts pensen només en els quatre anys, a tirar endavant el que prometien i el que és més greu, sense importar-los si al darrere hi tenen una majoria social o són fruit d´un moment conjuntural. El que importa és l´avui. Res més. I com deia en Guillem Terribas, demà serà un altre dia.