Una curiositat d´aquell món antic de la Grècia clàssica, tingut per font de civilització: diu que quan es cometia un crim i no es podia descobrir el seu autor, la llei donava per culpable directe el més ociós de tots els ciutadans. No se sap quina era la vara de mesurar l´ociositat, en tot cas deixem-ho així; les sentències contra els desvagats són molt velles a la Humanitat. Mirat a l´inrevés, no acceptar l´ociositat és senyal de persona completa, fiable. Un pensador deia sobre el tema que l´oci, si no va acompa­nyat de l´estudi, és la mort d´una persona. Més al nostre temps Bertrand Rusell diu que la millor conseqüència de la civilització és el goig d´ocupar les estones d´oci intel·ligentment. Aquesta reflexió es podria posar al peu de l´escultura El pensador, de Rodin, per la seva actitud de mirar endintre, prèvia al planejament d´alguna acció ; és allò d´«ara se la pensa...», que solem dir quan una persona reflexiona i creiem que serà bona cosa allò que dirà o farà; som lluny d´aquells antics grecs que de la vagància en feien una condemna massa ràpida.

L´oci és el fet d´estar sense fer res. El país no és pas terra d´ociosos. Hi ha una referència històrica d´aquell temps de la Revolució Industrial, quan els treballadors en plegant de les fàbriques varen ser agrupats per Anselm Clavé, per cantar i així varen neixer els Cors Clavé, gran fita de la crònica cultural de Catalunya. A partir de la Renaixença es va aplegar molta gent al voltant de les aficions, arts, excursionisme, manualitats, esport, tot un feix diversificat, la superació de la foscor de l´oci. Tothom pot trobar un temps lliure per «distreure´s». És el lleure on es poden trobar ara les realitzacions humanes, actualment, pròpies del temps que ens ha tocat viure, amb quantitat de jubilacions, prejubilacions i aturs d´homes i dones que es troben encara amb excel·lents condicions per començar o intensificar aficions, il·lusions, activitats i actituds de curiositat i servei, disponibilitat. El temps dels lleures dona per a més, per realitzar alguna activitat i/o prestar algun servei. I a les edats altes ja no s´hauria de parlar de gent gran, sinó de gent que fa més anys que encara són joves. A hores d´ara tothom ha conegut ja l´esperit que anima els casals de jubilats, centres cívics i totes les variants, que ofereixen lleure de cinc estrelles que es pot rebre i/o donar. És la digna continuació d´aquella creativitat de la Renaixença, és la cara amable de la voluntat de superació de l´oci, cooperació lliure, reflexiva, de molta gent que fa fructificar el seu temps en el voluntariat, que resulta ser el millor monument al lleure que es podia alçar en aquests moments de dificultats socials.

El voluntariat hauria de saltar la seva tradicional discreció i buscar maneres de donar-se a conèixer profundament, pensant en la gent jove que un dia haurà de prendre el relleu. Els escolars d´ara mateix, que tenen el goig de poder visitar museus, arxius, exposicions, auditoris i etcètera, haurien de ser conduïts, també, a visitar centres i llocs on s´exerceix el voluntariat i l´associacionisme, per coneixer una de les realitats actuals, el patrimoni humà, càlid, responsable, en viu i en directe, que caldria incorporar al catàleg de Recursos Educatius, perquè els anomenats Hotels d´Entitats, els Centres Cívics i tots els seus semblants han de ser més coneguts pels ciutadans més joves.