Acostumat a mentir per meitat de la barba que no té, semblava lògic que Donald Trump s´estrenés en el càrrec amb una bona mentida. Per a això va enviar el seu cap de premsa a dir-los als periodistes que la seva presa de possessió com a cap de l´imperi havia estat la més multitudinària que es recorda. «I punt», va afegir concloent el missatger.

Lluny d´atendre l´encàrrec, els plumífers van exhibir fotos, registres d´usuaris del transport públic i altres dades comparatives que posaven en evidència la mentida. Va ser llavors quan Kellyanne Conway, una altra consellera del president, va aclarir que, més que mentir, l´equip de Trump s´havia limitat a presentar «fets alternatius». Com a alternativa a la veritat, se sobreentén.

L´aportació de l´empleada de Trump a les teories de la comunicació no pot ser qualificada menys que de revolucionària. Existia ja la «realitat augmentada», que és un artifici de la tecnologia pel qual es combinen elements reals amb altres de caràcter virtual per millorar la percepció del subjecte. Però no hi ha en aquesta tècnica cap propòsit d´enganyar.

Els homes (i dones) del nou comandant en cap de Washington han anat més lluny amb la invenció dels fets alternatius, que venen a ser una mena de realitat paral·lela. Molt més innovadora, on va a parar, que la virtual, l´augmentada o la realitat a seques.

Gràcies a tan singular troballa, la veritat ha deixat de ser el contrari de la mentida. A partir d´ara hi ha la veritat i els fets alternatius que aspiren a refutar els fets pròpiament dits.

Vist el que s´ha vist, no estra­nyarà que 1984, la novel·la d´anticipació escrita fa setanta anys per George Orwell, s´hagi convertit en un inesperat èxit de vendes als Estats Units. Descrivia Orwell en aquesta obra una tirania orbicular i perfecta en la qual els ciutadans vivien sota la vigilància del Big Brother -o Germà Gran- amb l´eficaç auxili de la Policia del Pensament. Un Ministeri de la Veritat s´ocupava d´adaptar les notícies de manera que s´ajustessin a la veritat oficial de l´Estat.

Trump no ha creat -encara- un ministeri semblant; però els seus «fets alternatius» evoquen torbadorament el propòsit d´establir una veritat d´Estat com a alternativa als fets. Tan comprovables i, per tant, avorrits.

Hem entrat així en l´era de la postveritat, mot de moda que al·ludeix al que estan fent Trump, els promotors del Brexit i els líders de la miríada de partits populistes que bullen per tot Europa. La postveritat consisteix a menysprear els empipadors fets objectius per substituir-los per apel·lacions a l´emoció i als sentiments de la gent. I la veritat és que l´invent funciona a les urnes.

Poc importa que els «fets alternatius» siguin a la veritat el que la «medicina alternativa» a la ciència. El cas és que provin la seva eficàcia a l´hora de convèncer la gent que el blanc és negre i viceversa.

«Nada es verdad ni mentira; todo es según el color del cristal con que se mira», deia en un famós reble Campoamor per advertir del caràcter polièdric de la realitat. Trump, que va basar la seva triomfal campanya en la postveritat dels fets alternatius, ha perfeccionat la dita. La veritat és el que digui qui mana: i punt. La mentida ja és una opció de govern.