Esmorzant amb Trump

Aquest és el vuitè any consecutiu que he estat invitat a prendre part en l’Esmorzar Nacional d’Oració a Washington. S’ha d’explicar què és això perquè des dels ulls europeus pot ser molt mal entès. El curs polític als Estats Units comença cada any amb dos esdeveniments. El discurs del president sobre l’Estat de la Unió -l’última setmana de gener davant el capitoli- i el primer dijous del mes de febrer l’Esmorzar Nacional d’Oració, que congrega 2.000 personalitats del camp de la política, la societat, la religió i l’economia dels Estats Units i d’arreu del món. Aquest esmorzar va ser instituït pel president Roosevelt després de la Segona Guerra Mundial per «tornar a unir la nació». Si els 7 anys anteriors he escoltat el discurs del president Obama, aquest any he escoltat el del president Trump, que està iniciant un mandat que no és, precisament, per tornar a unir la nació. No cal dir que hom no es desplaça a la capital dels Estats Units només per esmorzar amb el president i un grapat de persones. També hi ha, durant la setmana, un munt de reunions amb congressistes i analistes polítics (Washington és una ciutat plena d’analistes que hi afinen i que són o seran o han estat dirigint el país). Torno dels Estats Units, doncs, amarat de l’inici d’una presidència que pot canviar l’orientació de la política del món. Alguns apunts.

Un home que va pel dret

La cadena CNN, gens complaent amb el nou president, acaba de fer una enquesta que demostra que els EUA estan dividits per la meitat entre els que donen suport i els que abominen del nou president. Quan vaig arribar a l’aeroport de Washington vaig ser rebut per un paradís de manifestants a favor dels refugiats. I la Casa Blanca cada dia tenia manifestacions al seu davant. Però Trump, que no va enganyar ningú durant la campanya, tira pel dret amb un desconeixement notable dels procediments del poder a la capital. Veurem qui pot més. Evidentment, la seva decisió més deplorable és la de prohibir l’entrada -durant tres o quatre mesos- de nacionals de set Estats diferents. El principi d’igualtat queda anorreat. Un jutge de Seattle li acaba de suspendre l’ordre. Aquesta decisió l’ha pres mentre el Senat encara no li ha confirmat part del seu Gabinet. És més que probable que no siguin ratificats els secretaris (ministres) d’educació i de sanitat perquè fins i tot alguns republicans s’han mostrat dissidents.

El nou jutge del Tribunal Suprem, en canvi, ha estat confirmat fins i tot amb el vot de quatre demòcrates. Trump, quasi sense referències espirituals o religioses en el seu discurs -en contrast amb el que és habitual- va dir que estava «fart que el món prengui el pèl als Estats Units», per fer-se una idea de per on van les seves intencions. Tornem al proteccionisme, no només al Estats Units. El cineasta Michael Moore, home de l’esquerra més esquerra dels Estats Units, és un dels pocs que va predir la victòria de Trump en un clar apunt en el seu blog. Venia a dir que només Trump i Sanders hi havien entès el profund malestar -la mala bava- de milions de ciutadans i que parlaven i es dirigien a ells. Als Estats Units hi ha una profunda sensació de decadència industrial i d’enyorament dels feliços anys de l’estabilitat dels 50 i 60 del segle passat. Avui el sector industrial pesa el 16 per cent del PIB nordamericà- (el 18 per cent a Alemanya) i és lògic en les societats postindustrials que han de posar valor i preu a la innovació tecnològica. Però aquest canvi d’escala tan important ha dut al creixement dels anomenats «guetos blancs» de ciutadans de classe mitjana empobrida que, a més, han criticat molt Obama per ajudar i promocionar les minories.

From Catalonia

A la taula em toca compartir mantell amb el secretari de cultura del govern Trump -ja confirmat- i amb el governador de Califòrnia. Al costat tinc el rei dels coixins dels Estats Units -això es fa molt allà, donar valor als homes d'èxit en els negocis- i un ministre de Geòrgia... i altres. No vendré pas duros a quatre pessetes dient que algú de la taula o de les entrevistes d’aquests dies -d’entre els americans- m'ha preguntat pel futur polític de Catalunya però sí que ara ja no s’ha de dir que véns de Barcelona. Dient que ets català ja saben qui ets i que alguna cosa s’està movent. Els europeus m’han fet preguntes, realistes. Un any més, no m’he pogut estar de preguntar-me per dintre: què fa un noi d’Olot en un lloc com aquest. Meritocràcia, suposo, he pensat.

França

Atenció, molta atenció, a l’evolució de la situació política a França. La situació de François Fillon em sembla insostenible. Qui sap si es veu obligat a fer un pas enrere i donar la candidatura al segon a les primàries dels Republicans, Alain Juppe. Seria un gir radical de la campanya. Aquesta setmana les enquestes apunten que pot ser Emmanuel Macron el que passi a la segona volta per confrontar-se amb Marine Le Pen. I alguns riuen les gràcies a Macron. Un home que fins fa quatre dies treballava per la família Rockefeller i que té de socialista el que jo tinc de budista ha de ser el nou president de França? Això demostra una decadència important. Fixeu-vos com a Itàlia ningú vol eleccions perquè s’han de recompondre els espais polítics per intentar guanyar Grillo i a França, a menys de tres mesos de les eleccions, el futur ha d’estar en un home que no té brúixola ideològica. Suflé. Ara es porta. I els homes de negocis que van entrant en política. Els temps estan canviant. I alguns no ho veuen.