Josep Pallach i Carolà, un dels polítics catalans de més prestigi a Europa, ens va deixar un gener ara fa 40 anys. Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo i compartir l´intens període que va des de la fundació del Reagrupament Socialista i Democràtic fins a la seva mort. Varen ser els anys de la transició política, intensos, en els quals un jovencell com jo, vaig poder aprendre al seu costat el que és l´acció política democràtica, el socialisme i el catalanisme que ell defensava. S´ha parlat abastament de la seva personalitat i del seu pensament i alguns s´han volgut internar en el relliscós tema de quin seria avui el seu posicionament. Per a qui vulgui saber el seu pensament li recomanaria el llibre La democràcia per fer què?, que fa poc ha reeditat ed. Els Llums. Aquest llibre, escrit i publicat el 1975, fa un repàs de la realitat catalana, espanyola i europea del seu temps. I els recomano la lectura perquè és plenament vigent. No puc, no tinc espai, per fer una anàlisi exhaustiva de l´ideari de Josep Pallach ni del llibre però en volia destacar uns trets fonamentals.

En primer lloc era un socialista de soca-rel, molt ben relacionat amb tots els socialistes europeus, amic de Willy Brandt i participant habitual de les reunions de la Internacional socialista. Era un socialdemòcrata a qui no convencien ni els socialistes radicals ni els comunistes de qui es diferenciava pel seu radicalisme democràtic. Li agradava de dir que era un socialista moderat però no moderadament socialista. Pallach defensava el socialisme democràtic. Deia que la democràcia la volia sense adjectius i que s´havien d´aconseguir majories àmplies perquè les reformes socials tinguessin consistència. I actuava com un demòcrata: escoltava, discutia, respectava, exposava les seves idees amb vehemència però mai impositivament. Deia, com Rafael de Campalans, que política era pedagogia i feia pedagogia de veritat. Recordem que era pedagog d´ofici i un gran pedagog aquí i a França, on havia exercit mentre va estar exiliat.

Era profundament europeista, partidari de la integració política d´Europa. I era un catalanista convençut (que no nacionalista, seguint la tradició del catalanisme d´esquerres). Finalment era un federalista tant pel que feia a l´organització que volia per Espanya com per Europa. De Catalunya li agradava dir que històricament la burgesia catalana no s´havia decidit a manar a Espanya i que les forces espanyoles s´havien mostrat incapaces d´implementar una estructura d´estat acceptable que respectés les nacions que la conformaven i que fos de base federal. En el llibre parla repetidament del federalisme i cita Luis Carretero i el seu llibre Las nacionalidades españolas que diu Pallach «és la crítica més dura que mai s´ha escrit sobre l´uniformisme d´importació francesa...». Pallach diu que hi haurà partits d´abast català i creu que a Catalunya, recollint les velles tradicions democràtiques, federalistes i sindicalistes, s´organitzarà una gran força socialista capaç de donar contingut modern a aquesta voluntat de renovació catalana i espanyola, influint poderosament al rejoveniment del pensament social, esquerrà i democràtic de la Península. I després de desitjar que passi el mateix al País Basc i Galícia es pregunta com es retrobarien i coordinarien aquestes famílies polítiques de signe similar amb les de la resta d´Espanya. Suposo, espero, que en arribar a aquest punt els hauré convençut de l´actualitat dels problemes que Pallach es plantejava i de les solucions que proposava. Fa pocs dies encara vaig veure un programa en què en parlar d´en Pallach es deien força inexactituds sobretot en voler fer de vidents i dir que hauria defensat en Pallach avui. Jo no em posaré en aquest terreny perquè no em sento capacitat per respondre a aquesta qüestió. M´he contentat d´explicar les línies bàsiques del seu pensament que, com deia, crec que són perfectament actuals.