En un període de crisi econòmica prolongada no és estrany que els economistes repeteixin debats que van ser motiu de controvèrsia en els orígens d´aquesta ciència social.
En els últims anys, una d´aquestes polèmiques s´ha centrat en l´anomenada «economia low cost» (o economia de baix cost).
El fenomen low cost va començar als anys noranta del segle passat en el sector de les línies aèries i es va escampar ràpidament, afavorit per l´aparició de les noves tecnologies, a altres sectors productius i de la distribució (l´alimentació, vestit i de parament per la llar).
En una tertúlia sobre economia i màrqueting, celebrada a la seu del Col·legi d´Economistes de Catalunya a Barcelona, el degà de la Facultat d´Economia de la UPF, Walter Garcia-Fontes va afirmar que «el low cost es fonamenta «en els baixos preus fruit de la disminució dels salaris i dels costos de producció i màrqueting». I tot seguit afegia que el low cost ha portat a una disminució dels marges empresarials...».
També, el president del Club de Màrqueting de Barcelona, Lluís Torra, afirmava que «el low cost ja no és un sector ni un model de negoci; ho és tot, ja que tots estem orientats a buscar la millor oferta i el millor preu per mitjà de multitud d´eines». En altres paraules, el low cost havia vingut per quedar-se.
Així, doncs, es reconeix que la crisi econòmica ha significat la pèrdua de renda de nombroses famílies, expulsades del mercat de treball i que han caigut en la pobresa i l´exclusió social. També les classes mitjanes s´han empobrit i han perdut el seu estatus social.
A la realitat, l´economia baix cost en un món globalitzat no és més que un desig de retornar al passat per establir unes relacions laborals més pròpies del capitalisme manchesterià, una època de repressió i explotació salvatge dels treballadors.
Quina solució proposen davant aquest panorama els economistes ortodoxos? Jordi Sevilla, exministre d´Administracions Públiques en un govern del PSOE, partidari del socioliberalisme i assessor del defenestrat Pedro Sánchez, fa anys que va pregonant la recepta del «low cost de qualitat».
Ara bé, com es menja maximitzar la relació qualitat-preu però sense perdre de vista la necessitat de minimitzar costos? Vaja, és la quadratura del cercle! Reduir costos i millorar la qualitat! Un paradigma neoliberal que vol convertir els empresaris en germanetes de la caritat quan està clar que sense marge de beneficis, no hi ha negoci. De fet, es compleix la teoria d´un barbut sobre la llei de la tendència temporal a la caiguda de la taxa de beneficis que provoca les crisis. El 17 de juliol de 1867 es publicava el primer volum d´El Capital. Karl Marx, ha tornat? No, no. Sempre ha estat present.
