Una nota de l´ahir: des d´abans del principi de la nostra transició, França tutela els camins del socialisme espanyol. El 82, el PSOE es va presentar amb un projecte inspirat en el gir estatalista del primer Mitterrand, encara que molt aviat Miguel Boyer, i més tard Carlos Solchaga, van haver de rectificar aquest programa econòmic i obrir-se a liberalitzar més l´economia. Amb el pas dels anys, França va anar llanguint al cor d´Europa, tot i la qualitat de la seva diplomàcia, la seva influència sobre l´Àfrica i el món àrab, el dinamisme de les seves pimes i la relativa musculatura del seu exèrcit. Entre Mitterrand i Hollande, l´interval conservador de Chirac i Sarkozy es va caracteritzar per un reformisme difús i per l´ensopiment d´una societat cada vegada més fracturada en múltiples identitats, amb la qüestió migratòria en lloc preferent. Marine Le Pen romania al fons, com alguna cosa més que una anècdota, tot i que no ens n´adonéssim. Europa avançava dia rere dia en direccions divergents. En el nostre cas, el president Rodríguez Zapatero va participar menys del nou laborisme anglès -encara que al principi hi coquetegés- que de la grandeur republicana del nostre país veí. Principal referent econòmic del sud de la Unió, l´ombra francesa marca la política espanyola. També els seus fracassos.
De sorpresa en sorpresa, l´àmplia victòria de l´esquerrà Benoît Hamon a les primàries socialistes franceses serà llegida amb preocupació pels seus homòlegs espanyols, especialment per Susana Díaz i el seu equip. El paral·lelisme més immediat que cal plantejar és el d´una ruptura dels equilibris clàssics i un gir cap a les solucions més radicals. Si Hamon representa l´ala antisistema del socialisme francès, Pedro Sánchez emergeix com l´abanderat del postsocialisme espanyol; és a dir, el que vol renegar del pes històric del PSOE en la construcció de la democràcia al nostre país. Més que una ideologia concreta, el programa de Sánchez es resumeix en un eslògan identitari -«no és no»-, que ens remet a la divisa populista del «divideix i venceràs». Identitats que xoquen i s´enfronten: «no és que no» vol dir negar-li a la democràcia la seva capacitat de crear consensos, mentre es demonitza no només la dreta, sinó també una esquerra que va forjar al llarg de dècades part d´aquest consens i que segueix sense combregar amb una visió maniquea de la realitat. Per descomptat, si els socialistes no aconsegueixen canalitzar el seu partit d´una manera racional, el panorama de govern i de futur del país es complicarà bastant. Seria el somni daurat de Podem, que així aconseguiria canibalitzar el PSOE. De fet, una eventual victòria de Pedro Sánchez a les primàries socialistes convertiria en irrellevant la seva formació. Per còpies, un es queda amb l´original.
Cal pensar que Susana Díaz observa amb por el pas endavant de Pedro Sánchez. Sap que el moment populista juga en contra de qualsevol polític que formi part del sistema. Els pèssims resultats que ella va obtenir en l´última enquesta andalusa, així com els crits en contra rebuts en les diferents agrupacions territorials que ha visitat, apuntalen aquesta impressió. Susana dubta, com dubta tot el socialisme històric espanyol, que tem ser triturat per la velocitat dels temps. Les revolucions són trituradores, com ens ensenya la Història. I vivim una època sense guió clar.
