En el seu cèlebre discurs de Gettysburg, el president Abraham Lincoln va sostenir que la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble. Doncs bé, els electors són aquest poble que al novembre de l´any passat va portar un groller i prepotent magnat com Donald J. Trump a la Casa Blanca. ¿Cal considerar masoquistes els votants nord-americans? Bé, el masoquisme no resulta precisament una raresa en política, però en aquest cas, com en tants altres que van veure l´encimbellament de líders populistes, el que els electors han volgut designar és un mag: algú que desviï el curs de la Història i faci més gran Amèrica, segons deia l´eslògan de campanya de Trump. O sigui, 1) que reverteixi la dinàmica de la pèrdua de la identitat americana per causa de la immigració i de la consegüent erosió del nucli «wasp» (blanc, anglosaxó, protestant) sobre el qual es va fonamentar el país des dels seus orígens, i 2) que posi fi a la disminució de la qualitat de les ocupacions de les classes obrera i mitjana a conseqüència tant de la Gran Recessió com de la globalització, amb la seva llibertat de comerç i la seva deslocalització d´empreses.
¿Simplisme de gent barroera, que s´atipa de cervesa, hamburgueses i pizzes durant la retransmissió televisiva de la Super Bowl? El 2004, pocs anys després de l´11-S i pocs anys abans de la gran crisi econòmica, un eminent politòleg, Samuel P. Huntington, va publicar ¿Quiénes somos? Los desafíos a la identidad nacional estadounidense (Edicions Paidós el va traduir immediatament a l´espanyol). Huntington defensa en aquest llibre -escrivia jo en aquells dies, després d´una lectura que em va deixar impactat- la preservació del credo nacional americà enfront de les amenaces que sobre ell planen. Aquest credo, ens explica, va ser el producte de la cultura angloprotestant característica dels colons fundadors dels Estats Units en els segles XVII i XVIII. Els elements clau d´aquesta cultura són la llengua anglesa, el cristianisme, els conceptes anglesos d´imperi de la llei, responsabilitat dels governants i drets dels individus, i els valors dels dissidents religiosos (l´individualisme, la igualtat, l´ètica del treball). Tal ve a ser el credo que sosté la identitat nacional nord-americana. Una identitat erosionada des de finals del segle XX pels següents factors: 1) un multiculturalisme exacerbat, estimulat per decidides polítiques públiques; 2) la tendència dels nous emigrants a mantenir fortament els seus vincles anteriors i, per tant, a posseir identitats, lleialtats i ciutadanies duals; 3) la transformació dels Estats Units en una societat bilingüe i bicultural per obra d´una immigració majoritàriament mexicana; i 4) la desnacionalització d´unes elits cada vegada més cosmopolites i transnacionals. Segons l´opinió de Huntington, el multiculturalisme és, en la seva essència, civilització antieuropea, i la immigració sense assimilació resulta impossible de suportar de manera indefinida. No cal convertir-se en nord-americà i continuar compromès amb un sistema polític, econòmic i social diferent, propi del país d´origen. Això no és integrar-se, sinó actuar com una diàspora. Finalment, uns Estats Units multiculturals es convertiran, amb el temps, en uns Estats Units «multicredals», en què els col·lectius de cultures diferents propugnaran valors polítics diferents i principis arrelats en les seves cultures particulars. Veuen vostès el terra ideològic i sentimental sobre el qual s´assenta el trumpisme? L´obra de Huntington, d´altra banda magnífica i de recomanable lectura, reflecteix la viva inquietud d´una cultura matriu que se sap desbordada, se sent amenaçada i es rebel·la radicalitzada.
Naturalment, el mandat presidencial del nacionalista Trump, a contra corrent del fenomen imparable de la globalització, pot originar grans destrosses al seu país i al món. És més: es tracta d´una aventura reaccionària oposada als interessos multinacionals de la classe dominant nord-americana. Per si això fos poc, Trump xocarà frontalment amb l´elit política professional (començant per la del seu propi i reticent partit), a la qual és totalment aliè per ofici i per maneres. El nou president vol liderar els Estats Units amb el mateix estil amb el qual dirigeix ??els seus negocis, direcció que, seguint el model Berlusconi, només nominalment deixarà en altres mans. Per això, 1) incorrerà sens dubte en conflictes d´interessos; 2) menysprearà al seu propi Govern per primar, en el procés de decisió política, la família i els amics; 3) més aviat que tard conclourà per infringir les lleis i es toparà amb la justícia.
Donald Trump és, en suma, el seu pitjor enemic, perquè es tracta d´un jugador que no respecta les regles. «Tinc por a les passions molt més que als interessos», deia el filòsof Alain, i Trump és la passió en estat pur, envaït com està per la pulsió de dominar i de delectar-se en el domini. Alain, sempre desconfiat cap al poder, sentenciava en un altre dels seus escrits: «el tret més visible de l´home just és no pretendre governar-ne uns altres, i voler únicament governar-se a si mateix. Això ho decideix tot. És tant com dir que governaran els pitjors».
