Sembla que ara mateix hi ha un bòfia, un tal Villarejo, que té prou informació bona i sensible per fer xantatge a l'Estat si allò seu no es resol favorablement. Em recorda als policies Amedo i Domínguez marcant atributs en el cas GAL. A Luis Bárcenas eixamplant les espatlles davant del jutge per poder acollir tots els milions que li van descobrir a Suïssa i que, diu, són seus perquè el govern nega tota relació: doncs, escolta, millor, i què sap el policia? Doncs una cosa que combina l'àtic marbellí de Francisco González amb el rentat de diner negre de Gao Ping, les rebolcades i negocis de la Wittgenstein, un cap coronat, el petit Nicolás i no sé quantes coses més.
Com diu Ernesto Ekáizer, no pot esperar-se que els policies que custodien informació sensible siguin gaire fiables si el model que tenen és Fernández Díaz, el ministre d'Interior, el que vestia virgencitas i es reunia amb càrrecs públics per veure la manera de desacreditar els independentistes catalans. Com si no hi hagués prou periodistes a Madrid que, per quatre duros, es llançarien a salvar «Espaaaaañia!». A veure si creem més llocs de treball, que falta fan. Tot això em recorda que la nostra transició, tan modèlica, no va crear una comissió de la veritat i la reconciliació, com sí que van fer l'Uruguai, l'Argentina i Sud-àfrica, per exemple, ni un relat de mínims que acollís les raons de vencedors i vençuts. Res. Del que s'infereix que es secreteja amb coses que haurien de sortir a la llum i no se sap mantenir un secret quan el bé del país ho requereix. Tampoc tenim llei de revelació de secrets amb uns terminis fixats per norma per donar a conèixer els documents que tenen segell, sigil. En conseqüència i per pura simetria, els nostres espies són un nyap (per bocamolls), ja que el contraverí del secret és la informació (i viceversa) i, a hores d'ara, encara no sabem si el general Moscardó anava restret o és que era així. País àvid: de pelotazos, xantatges i una altra de gambes.
