Vaig llegir el magnífic article de Sergi Pàmies sobre aquests dos personatges a La Vanguardia. Feia un paral·lelisme entre la crisi del PSUC del 1981 i la crisi de Podem. Vaig viure aquella crisi i voldria fer algunes reflexions. De fet vaig militar en la clandestinitat i davant d'aquell aldarull me'n vaig anar a casa. El PSUC poc abans de la legalització comptava amb 11.000 militants, poc després de legalitzat -novembre- arribava a 29.000. En qüestió d'un any i mig, el març de 1982, davallava fins a 5.000 i del 20% de vots al 3%. 24.000 vam optar per la retirada silenciosa.

Molts dirigents no són conscients de les seves responsabilitats davant aquells que els confien la responsabilitat i no s'adonen del mal que infligeixen, no als pretesos enemics, sinó als propis militants, desorientats enmig de conflictes que no entenen. L'any 1981 es produeix la divisió potser més dramàtica del PSUC. Un partit que havia suportat les condicions més dures de la dictadura no va saber, en canvi, dirigir un debat ideològic de forma positiva. Creiem que és una gran injustícia -potser la pitjor- que els dirigents del PSUC van cometre amb els seus fidels militants de base. Josep Xinxó n'és un bon símbol. El sabadellenc que reconstrueix la resistència als anys més durs de la postguerra, que aguanta durant els 40 anys la dictadura sense doblegar-se, abandona el partit el 1982 per culpa dels seus dirigents. Per què aquella divisió? Un sector ens dèiem «euros», un altre s'anomenaven «afganos». I un tercer leninistes. Necessitaria tota la pàgina per explicar per què. Els dirigents dels partits pensen en algun moment en els efectes que tenen les seves accions en aquells a qui deuen la situació de privilegi? Haurien de saber que quan un dirigent fa una petita onada, a mesura que baixa a l'organització, al final hi ha un tsunami que ho arrasa tot. Hi ha, és cert, un debat acadèmic entre ells dos a Podem. Però penso que es confonen en voler-ho convertir en un debat polític. Un error. A més, han de saber que hi ha més dubtes que no pas certeses. Que siguin dos polítics extraordinaris no vol dir que puguin construir sols un partit il·lusionant. No han llegit en cap llibre que el poder afecta a tothom, fins i tot els més desperts? Masa y Poder d'Elías Canetti ho explica.

Un gran partit necessita molts caps, construir un intel·lectual orgànic i no deixar-se endur per la intuïció. Al PSUC hi havia Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez, Jordi Solé, Jordi Borja, Ramon Espasa, José Luis López Bulla, Alfons Carles Comin, Cipriano García, Antoni Farrés, Miquel Núñez, Josep Solé Barberà, Josep Fontana, etc. Alerta! Les il·lusions poden pujar molt ràpidament, però esvair-se tan ràpid com han pujat. Tot depèn de l'encert d'una direcció col·lectiva i amb els millors caps. El que veiem és un debat entre catòlics antics, no entre lliurepensadors. Què haurien de fer, és fàcil: la síntesi.