Pujant cap a les escales de la Pera des del carrer de la Força hi ha primer un replà prodigiós, una plataforma que convida a mirar en totes direccions; alçar primer la vista pujant esglaons, topar amb la imatge de la font i veure com s'obre una escletxa de cel emmarcada pels carrers de la Catedral; després es pot girar la mirada cap avall i observar el moviment policrom dels visitants de la ciutat al carrer de la Força. Finalment, en un primer pla podem concentrar la mirada cap a la portalada doble, antiga i moderna, de la Pabordia, i buscar la profunditat del pati on la pedra i la molsa conviuen amb els segles.

A la dreta en el mur que s'alça emmarcant les escales penja des d'un jardí aixecat una glicina monumental. Ara nua i poc vegetal i esclatant, d'aquí pocs mesos, amb els penjolls generosos i blaus. En el pis que dóna a aquest jardí hi havia viscut, en els anys de la meva infància i adolescència, el senyor Josep Ruhí Franquesa, amic dels avis Farreras-Forns, representant de companyies de carbó que descarregaven al port de Palamós; home afable i alhora de caràcter que comptava el pas del temps al ritme dels moviments de les tortugues del seu jardí, mig enterrades hivernant, i parsimonioses en els seus moviments en les estacions càlides. He explicat, sovint, com els diumenges de partit a Vista Alegre, amb en Pep i en Nando passàvem pel Casino per recollir el carnet familiar del senyor Ruhí, i ens en anàvem contents pel carrer del Carme fins les banderes del camp, a tocar el marcador simultani, per veure el partit del Girona.

El Sr. Ruhí vivia de lloguer en un dels pisos de la Pabordia. Amb el temps, Pere Llosas va transformar el conjunt de l'immoble, el va rehabilitar, va fer-hi excavacions, va posar al descobert diversos elements arquitectònics, algun dels quals encara ara es reparteixen en un calculat desordre pel pati de la gran casa, i va dibuixar en els pisos alts espais destinats a l'habitatge i en els baixos de la casa, amb una entrada específica i nova, un establiment que s'obre en grans finestrals al pati i que acull una exposició de mobles i un establiment-estudi dedicat als projectes de decoració i moblament.

La Pabordia va esdevenir un lloc de referència. Un nucli que irradiava bon gust, delicadesa, sensibilitat, excel·lència. La Pabordia va ser molt ràpidament una botiga italiana o centreeuropea al cor del barri vell de Girona. Un far de civilització, un lloc de moda, una porta per on entraven a Girona els millors dissenys d'Itàlia, Holanda, Finlàndia, Suècia o França.

Tot això començava a passar en un temps en què al barri vell de Girona tot estava encara per fer i en què alguns avançats, a risc seu, van prendre la decisió estratègica i de vida de situar el seu centre neuràlgic en el cor de la ciutat històrica. L'anticipació comercial i vital de Pere Llosas i l'anticipació vital dels Colls-Labayen van marcar amb empremta profunda aquells moments inicials i iniciàtics. Era una «gentrificació positiva», la decisió dels propietaris d'arreglar i anar a viure i a treballar a les seves cases carregades d'història. És amb aquests antecedents que a Girona es pot fer una lectura inversa a la de tots els manuals que alerten del risc d'expulsió de la població originària i la substitució per sectors externs benestants. Aquí, les coses van començar des de dins mateix i aquest tret distintiu va marcar, amb una singularitat pròpia, el model de Girona.

Eren els moments que al carrer de la Força, l'inefable senyor Noguer menava la botiga Valentí, d'una altra mena de mobles, però d'un nivell i qualitat, de gust diferent, equiparables. Seguirien BD i Bulthaup, sempre darrere l'estela de Pere Llosas. I els acompanyaria la iniciativa singular de Joan Cortés, primer en una mena d'espai allargat en uns baixos de la Força i, més endavant, en la ja ara emblemàtica i clàssica botiga El Portal del Col·leccionista.

En el context de la plaça de la Catedral podríem també situar, en aquesta avançada pionera, Lluís Bonaventura que des de L'Arc irradiava cosmopolitisme, internacionalitat i liberalitat en una societat encara molt tancada.

No cal dir que podríem parlar, també, de molts altres establiments i d'altres opcions de vida que han posat l'accent en la qualitat en el carrer Bonaventura Carreras Peralta o en el carrer de la Força, com és el cas d'alguns tallers i habitatges d'equips d'arquitectes.

Però avui el que m'interessa és retre un homenatge públic a Pere Llosas, traspassat fa pocs dies i enterrat a Lligordà, prop de la casa pairal que tant estimava i tant li va doldre quan un nus de carreteres el va assetjar de forma implacable.

Si la recuperació del barri vell de Girona és una realitat és gràcies a la conjunció, durant dècades, de la iniciativa pública i de la iniciativa privada en una proposta que animada per l'esperit de l'aventura inicial de Pere Llosas hem de considerar reeixida.

El millor homenatge seria que aquell esperit fundacional, amb arrels sòlides, no sigui pervertit en el futur per decisions precipitades o per actuacions oportunistes que podrien esguerrar l'harmonia i l'equilibri assolit amb tant d'esforç i amb els millors exemples.

Des del replà-plataforma de davant de la Pabordia, amb un pensament nostàlgic per Pere Llosas, girem la mirada cap a la Pabordia abans de començar a pujar cap a l'Acròpolis sota l'ombra de la seva glicina, en unes escales mal calculades que t'obliguen a pujar sempre amb el peu canviat.