Fa pocs dies vàrem commemorar l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz per les tropes soviètiques. Era dia 27 de gener de 1945. I, amb la celebració d'aquest aniversari, vàrem retre homenatge als sis milions de víctimes de l'Holocaust. No en contaré la historia. Massa que és coneguda, tot i que encara hi ha qui s'atreveix a assegurar que no va existir.
He llegit molt del que s'ha escrit sobre aquesta gran tragèdia del segle XX. I no he estat capaç de respondre algunes preguntes ni de contestar certs interrogants. Com eren aquells assassins que es reuniren a les afores de Berlín, en una ribera del llac Wannsee, el mes de gener de 1942, i decidiren la «solució final»: l'extermini d'onze milions de jueus? Com eren? Qui són aquests verducs? Quina perversió els va menar a convertir-se en criminals de guerra, en assassins? Eren de naturalesa monstruosa o, contràriament, eren els hereus d'una cultura, d'una educació?
Existeix mala gent que ho és de natural o és la conseqüència de l'educació que ha rebut, dels egoismes que la societat estimula? Existeix aquella «mala gente que camina / y va apestando la tierra», de què parlava Antonio Machado, després d'haver trescat molts de camins? I, passat aquell temps en què participaren en el desastre, són capaços de penedir-se? L'home, afirmava Darwin, és l'únic ésser al qual es pot reconèixer amb certesa la capacitat de distingir entre el bé i el mal, de tenir principis morals. I record ara aquell episodi que conta Jean Itard referit a la reeducació de Víctor, l'infant selvàtic de l'Aveyron. Itard voldria saber si Víctor és capaç de distingir el que és just del que és injust. I per això prepara una prova.
Víctor realitza l'exercici que li proposa el seu educador i, no obstant, aquest el castiga. El tracta injustament i el jove s'adona de la injustícia i reacciona rebel·lant-se contra el tracte injust i el càstig. Itard diu que la rebel·lió de Víctor li produí una de les satisfaccions més grans, perquè li permetia comprendre que aquell fill dels boscos havia desenvolupat una certa consciència moral.
En un dels seus llibres més coneguts, la historiadora francesa de la Psicoanàlisi Élisabeth Roudinesco explica que Himmler tingué la idea de substituir els sentinelles del camp d'Auschwitz per cans ben entrenats a devorar presoners. Els obligaren a vigilar els detinguts, però no en varen obtenir el resultat que esperaven. Els cans mai no aconseguiren estar a l'altura repressiva dels vigilants nazis. Roudinesco conclou: «La bèstia immunda no és l'animal, sinó l'ésser humà». Llavors quin és l'origen de la naturalesa bàrbara de l'home?
Quan Adolf Eichman era jutjat a Israel, els anys 1960 i 1961, com a uns dels responsables de la «solució final» i tenaç en el compliment del deure d'exterminar jueus, confessava les atrocitats que havia comès en enviar a les cambres de gas milions d'individus, i s'atrevia a dir que s'havia limitat a executar les ordres que rebia. Hauria estat reconfortant, escrivia Hannah Arendt, que havia seguit el judici de prop, poder creure que Eichmann era un monstre, aquella bèstia immunda. Allò que va sorprendre Arendt era que hi havia molts d'homes com ell i que aquests homes no eren ni sàdics, ni pervertits, ni monstruosos, sinó que foren i segueixen essent terroríficament normals. I això és molt més dur que si s'hagués tractat d'un monstre, perquè implica un tipus de delinqüent que comet els seus delictes com si fos la cosa més natural del món: complia ordres.
Davant la forca, tot just quan era a punt de retre la vida, desafià els jutges i els va dir:
- Ens tornarem a veure.
No sé si havia oblidat que assistia a la pròpia execució.
