Gairebé el 50% de la població espanyola. El 45% del Producte Interior Brut (PIB) del nostre país. El 47% del teixit productiu. El 46% de l'ocupació laboral de tot l'Estat. El 51% dels béns que exporta Espanya. Això és el que representen en xifres les comunitats de l'anomenat Arc Mediterrani espanyol: Catalunya, Comunitat Valenciana, Múrcia i Andalusia. Unes xifres no per repetides menys certes i que reflecteixen amb demolidora contundència la desraó que, a punt de complir-se les dues primeres dècades del segle XXI, la comunicació ferroviària entre elles, ja sigui per a la circulació de passatgers com per la de mercaderies, i la seva connexió amb Europa, segueixi sent un escaquer maleït, amb trams propis del segle XIX, altres d'infrautilizats per la falta d'inversions i uns altres directament inexistents.

El 1997 es va inaugurar la línia d'Euromed entre Barcelona, València i Alacant, que havia d'unir la segona, tercera i quarta províncies d'Espanya en població a 220 km/hora. Vint anys després, la falta de voluntat política dels successius governs per invertir en una infraestructura considerada imprescindible i estratègica per tots els organismes internacionals, començant per la Unió Europea, ha fet que difícilment s'hi superin els 118 km/hora de mitjana, que hi hagi trams en els quals ni tan sols s'aconsegueixin els 70, que els colls d'ampolla facin el trajecte insofrible i que la línia segueixi sense passar d'Alacant cap al sud, mantenint en la pràctica desconnectades Catalunya i la Comunitat Valenciana de Múrcia i Andalusia, i aquestes dues últimes entre elles. Això, pel que fa als passatgers, perquè l'estat de les línies fa que el transport de mercaderies segueixi tenint com a única sortida vàlida la carretera, amb la pèrdua de competitivitat i els costos de tot tipus -socioeconòmics i mediambientals; per a les empreses i per als ciutadans que paguen amb els seus impostos i els peatges les carreteres i les autovies- que això suposa.

Cansada de promeses que mai es compleixen i retards injustificats, la societat civil de les diferents comunitats afectades ha començat a mobilitzar-se en demanda d'un compromís ferm en la construcció del Corredor Mediterrani ferroviari d'Alta Velocitat. Un corredor que no és cap invent dels empresaris, les associacions cíviques o els governs autonòmics que ho reclamen, sinó que figura des de fa dècades en els plans del Ministeri d'Infraestructures i és considerada una obra prioritària per la Unió Europea, però que els governs de Madrid segueixen sense escometre. Un corredor que ha de permetre unir d'una vegada quatre de les comunitats de més pes poblacional i econòmic d'Espanya entre elles i amb Europa mitjançant una doble plataforma d'Alta Velocitat per a passatgers i mercaderies. El conegut com a «tercer carril», que el Ministeri va començar a instal·lar enmig de seriosos dubtes entre els seus tècnics i dels experts i una forta polèmica, i que pretén permetre que en alguns trams els combois puguin passar de l'ample ibèric a l'internacional, solament ha demostrat fins ara ser un pegat que dona més problemes que els que soluciona i consumeix recursos, però en tot cas únicament pot ser vist com alguna cosa provisional.

Empresaris de totes les comunitats afectades es reuneixen avui a Tarragona per donar visibilitat a les seves demandes. Abans ho van fer en el simbòlic nucli ferroviari de La Encina i després es concentraran a Múrcia i Almeria per tornar una altra vegada, al final d'aquest any, al punt de partida de La Encina. El Govern ha d'escoltar la seva veu i actuar en conseqüència. Ni els interessos partidistes (el PP només governa una de les quatre comunitats del Mediterrani) ni el secular centralisme del nostre país, on totes les xarxes estratègiques de comunicació tenen la seva zona zero a Madrid, ni totes aquestes tàctiques «camacurtes» que des de la capital de l'Estat es teixeixen i desteixeixen diàriament, suposadament per evitar que el moviment independentista català s'estengui cap al sud, no tenen aquí cap mena de sentit. Són les persones i el desenvolupament econòmic i social l'única cosa que importa. I perquè aquest pugui garantir-se, el Corredor Mediterrani és imprescindible. No és una aposta solament per avui, és per al futur. Així que al president Rajoy li toca fer política amb majúscules, que és aquella que parafrasejant Churchill no pensa en les properes eleccions, sinó en les properes generacions.