A l´antiga Roma el dia 15 de febrer de cada any se celebrava la festa pagana de les Lupercals, coneguda com la festa del llop (lupus) en honor de Luperc, una divinitat que tenia poder sobre els llops i protegia els ramats i els pastors. Més tard, Luperc es va identificar amb Faune, i la seva protecció abastava la fertilitat de les dones, de la terra i del bestiar.
A més, segons la llegenda, Luperca era la lloba que va acollir i alletar els nadons Ròmul i Rem, fundadors de Roma, en una cova del Mont Palatí. En aquesta cova, a partir del segle V aC, tenia lloc la cerimònia de la Lupercalia. Els sacerdots sacrificaven una cabra i un gos. Tot seguit, desfilaven despullats fuetejant amb les tires de les pells dels animals les dones que descobrien la seva esquena amb la creença que serien fecundades ben aviat pels seus marits. L´ofici finalitzava amb un àpat en què es menjaven la carn dels animals sacrificats.
Aquesta cerimònia amb el pas del temps va degenerar en bacanals i es va prohibir.
Quan l´any 313, l´emperador Constantí va legalitzar el culte dels cristians i, el 380, l´emperador Teodosi va convertir el cristianisme en la religió oficial de l´imperi, la persecució del paganisme no tindria treva. Malgrat tot, se seguirien celebrant les Lupercals.
Per això el papa Gelasi l´any 496, va passar la festa del 15 al 14 de febrer, convertida en una lloança cristiana de l´amor i del matrimoni, en honor al martiri del sacerdot Valentí.
Aquest màrtir, segons la llegenda, va ser decapitat l´any 270 per casar soldats, desobeint l´ordre de l´emperador Claudi II, que no volia que es formessin famílies entre la tropa.
Avui, a Catalunya el dia dels enamorats és el 23 d´abril, diada de Sant Jordi, però si s´hi s´afegeix Sant Valentí, i és que com més sucre, més dolç.
Amb la aquiescència de comerços, restaurants, hotels i agències de viatges s´ha globalitzat una diada mel·líflua destinada als enamorats consumistes.
Allunyats d´aquesta visió, el dia de Sant Valentí és propici per rellegir un passatge de l´obra Juli Cèsar de William Shakespeare en què Marc Antoni recorda, en l´enterrament de Cèsar, com en les Lupercals de l´any 44 aC, li havia ofert una corona de llorer, símbol d´un rei, i el cònsol de la República va refusar-la.
Del discurs als seus compatriotes ressonen les paraules següents: «Deu-me / vostra atenció. Jo vinc a enterrar Cèsar, / no a gloriar-lo. El mal que fan els homes / els sobreviu. El bé, sovint s´enterra / amb llurs ossos.» I segueix amb una frase lapidària: «Oh, judici, has fugit cap a les bèsties / i els homes han perdut l´enteniment!»
Aquell judici continua absent en els governants d´avui dia, experts en maniobres i tripijocs per manipular la gent.
