Recordo un llibre de quan anava a escola, que amb dibuixets i tot explicava que el nen George Washington -no em preguntin què pintava Washington en un llibre dels Maristes als anys 70- va fer una entremaliadura de la qual va ser culpat un seu company. El petit George, però, va aixecar la veu per inculpar-se i assumir el càstig. Als nostres ulls, estudiants dels Maristes acostumats a rebre bufetades gairebé per donar-nos la benvinguda cada matí, el gest de Washington el convertia en un heroi que tenia la seva vida en poca estima.
Han hagut de passar anys, però gràcies al judici del 9-N he descobert que en Washington era un pelacanyes. Segons s'ha pogut seguir per televisió, els líders de debò, les persones cridades a rebel·lar-se contra el poder i fundar un nou país, els homes valents, s'espolsen les culpes i les donen a voluntaris. Un voluntari és una persona que, com el seu nom indica, es desfà de tota voluntat pròpia que pogués tenir i assumeix la del seu amo. Sol ser gent que no ha fet la mili, perquè allà el primer que s'aprenia era a amagar-se quan demanaven voluntaris.
- A ver, un voluntario con carné de conducir.
I aixecava el braç el babau que anys després seria voluntari en qualsevol xarlotada que li demanés un polític
- Pues me coges esta carretilla y me llevas la tonelada de mierda de las cuadras de cerdos a la fosa séptica.
Posava la pell de gallina veure Presidentmàs i les seves dues amigues en el judici, mirada cap a l'infinit de qui se sap en un moment històric, declarar que ells no van fer res, que tot va ser cosa dels voluntaris. Quina dignitat, quin valor, quina integritat i quin saber quin és el seu lloc en la història. D'aquí a uns anys els escolars americans tindran Presidentmàs dibuixat al llibre de text, mostrant com es comporta un polític català quan l'acusen de desobeir: jo no he sigut, van ser els voluntaris. Això és un home, escoltin.
