L'efecte del pas dels anys és molt pitjor que la irrupció d'una fredorada en una fageda. Els paisatges de la infància es despullen amb violència. Les peces van caient com les fulles. La memòria és un xic impertinent i va sembrant paranys. Com la tramuntana quan escombra el cel i ens apropa llunyanies. Hi ha dies que et lleves i veus el Canigó a tocar de la ratlla del Montgrí. I el Mont sembla aquí mateix, amb la seva aspror de selva. Com si en lloc d'inaugurar la Garrotxa l'haguessin enclavat a la Talaia de Rupià.
La memòria també provoca efectes pertorbadors. Apropa uns moments i n'allunya d'altres. N'hi ha que els esborra i es queda tan ample. Dels temps remots, encara que semblin aquí mateix, en resta poca cosa. Un dia van caure els avis, aquells titans que ens preservaven de les incerteses. Un altre dia, els llocs. Masos esquerdats reconvertits en piscines, casalots sepultats per edificis ditiràmbics. Van marxant els oncles i les tietes i els pares, aquella muralla feta per interposar-se entre nosaltres i la intempèrie. Ells i les seves vides, els seus encerts i les seves equivocacions. Un ordre com un altre. El nostre ordre, però. I arriba un moment, és clar, que la trinxera t'arrana els peus. Marxen cosins i amics de la infància. I quedes tu, palplantat com un imbècil. Amb un reguitzell de records que ja no pots compartir. Amb un passat que ja no s'entén. Un bunyol. Enyorar no està de moda en temps de postveritats i altres collonades. És un verb en desús encara que enyorem amb la mateixa violència amb què una fredorada despulla un faig. Potser perquè ja no ens queda, sinó, com van fer ells, emparar les fragilitats dels que vénen. I recordar.
