El telèfon que més es venia a la Xina fins fa poc era l´iPhone, de patent nord-americana i fabricació pequinesa, com gairebé tot. Ja no. Els xinesos, que són moltíssims, compren ara com bojos l´Oppo R9, model autòcton del qual no hi ha gran notícia a Occident. De moment.

Sorprèn que el mòbil més venut a la República Popular i quart al món amb prou feina sigui conegut fora del seu principal mercat. En això es coneix que l´Extrem Orient segueix sent tan misteriós com el pintaven els primers viatgers que es van endinsar per la ruta de la seda. També influeix la tradicional discreció dels xinesos, que s´assemblen tots a Rajoy i mai donen pistes del que estan fent.

Fabriquen, per exemple, sofisticats trens-bala per a ús intern que ja han començat a escampar per l´Àfrica; però també competeixen en la facturació d´ordinadors, tauletes, intèrfons i altres trastos electrònics. Enrere queden els temps en què es limitaven a posar les fàbriques i els treballadors low cost per proveir al món de roba a baix preu i productes de basar. Ara són també el major mercat del món (per als intèrfons, per exemple).

Els xinesos ja eren multitud inabastable en temps de Mao, encara que això era llavors igual. Malament els arribaven els diners per al menjar i molt menys encara per pijades capitalistes com aquest aparell que a Amèrica anomenen cel·lular.

Per fortuna per a ells i per als negocis en general, la conversió de l´antic règim de Mao al capitalisme ha anat creant un enorme i creixent mercat de consumidors. Tothom -excepte Donald Trump, que no se n´assabenta- vol pescar en aquest calador de clients.

El que potser no esperaven les empreses americanes i europees que fan allà els seus bons business és la competència que tan ràpidament els han oposat els empresaris xinesos. La derrota de l´iPhone a mans de l´Oppo és tot un senyal que aquesta batalla del comerç serà llarga i d´incert desenllaç.

Una altra cosa -i ben diferent- és que la Xina pugui presentar ja la seva candidatura al relleu dels Estats Units com a força imperial del segle XXI. Encara que molt crescut de PIB, el gegant xinès no té encara els trets que defineixen a un imperi com Déu mana. Al país que va inventar la pólvora, li falta encara la capacitat d´idear la seva pròpia tecnologia i, sobretot, l´habilitat per exportar la seva manera de vida al món.

La difusió de l´american way of life com a patró cultural de conducta segueix pertanyent a l´Amèrica del Nord, tot i contratemps transitoris com el de Trump.

Els ianquis exerceixen amb soltesa el paper de nova Roma. A més d´inventar gairebé tots els artefactes que han impulsat l´actual revolució tecnològica, han convertit l´anglès en una llengua franca comparable al que en el seu dia va ser el llatí. Amb Hollywood i les sèries televisives van crear, a més, un imaginari col·lectiu que transcendeix les seves fronteres. I ja gairebé resulta anecdòtic que ens hagin uniformat a tots amb els seus texans, les seves hamburgueseries i les seves disneylàndies.

Als xinesos, multitudinaris i pragmàtics, els queda un llarg camí per recórrer per al retorn als vells dies imperials, però la veritat és que van fent passos. De moment ja han derrotat amb els seus productes locals una llegenda de la modernitat com l´iPhone. La batalla no ha fet sinó començar. Encara que d´imperi, com de mare, només n´hi hagi un, de moment.