Prudenci Bertrana va passar tota la seva vida «entre la terra i els núvols», tal com va titular la trilogia autobiogràfica que inclou L´hereu, El vagabund i L´impenitent. És a dir, Bertrana va viure entre el desig i la crua realitat, entre els somnis i els obstacles que hi posaven fre, entre la vocació artística (primer pictòrica i després literària) i les exigències quotidianes. I, segons ens explica ell mateix, no se´n va sortir mai del tot: gairebé sempre va patir una situació econòmica precària, amb feines inestables i mal pagades, amb problemes legals i drames familiars constants. Sempre va enyorar la vida pura i senzilla del camp, l´arcàdia infantil del seu mas Espriu, a l´Esparra; sempre va veure la ciutat com una amenaça, com un pou de corrupció i hipocresia on, per altra banda, havia de recórrer si volia guanyar-se la vida.

Una mica empès pels problemes que havia tingut a Girona i una mica per les promeses periodístiques que li feien des de la capital, va instal·lar-se a Barcelona, primer sol i després amb la seva dona i els quatre fills. Al cap de poc ja va veure clar que la professionalització de l´artista era una il·lusió dolorosa i ho va plasmar en un article del 1913: «A Catalunya és possible tot menys fer-se un sou escrivint pel gust d´escriure». A Barcelona, el sentiment d´enyorança, tant de la natura com de Girona, es va anar afermant, engrandit per la deshumanització de la ciutat i les privacions que torturaven Bertrana i a les quals sempre va atribuir la malaltia i la mort de tres dels seus quatre fills. Amb tot, va continuar fidel a la seva crida literària, fidel a uns principis ideològics, vitals i morals que li van ocasionar greus dificultats i moltes frustracions. Però Bertrana va saber mantenir la coherència, la quota de marginalitat i perspectiva que tot escriptor ha de retenir per escriure amb llibertat i rigor.

En l´epíleg de L´impenitent, del 1939, dos anys abans de morir, va deixar escrites unes paraules que justifiquen una vida i una obra: «S´ha deixat endur per una vocació irresistible, per una mena d´apostolat que no sap pas si és sublim o ridícul, i mai no ha pogut vinclar l´espinada davant d´un polític, ni fer estades a les antesales dels personatges influents, ni sotmetre´s a les exigències dels mercaders de la literatura amena, ni del públic que la compra per matar el temps. El jove que l´escolta troba admirable que no hagi volgut perdre en aquest temps la seva salvatge independència, ni escriure res que no li sortís del cor».