Si fem cas a l´historiador Christopher Clark, després del puixant optimisme vuitcentista, el segle XX es va despertar somnàmbul. El 1914 va començar la I Guerra Mundial sense una causa definida ni orígens clars, però va trastocar la geografia política d´Europa: es van esbocinar imperis, es redibuixaren fronteres, moltes economies nacionals van quedar destruïdes i va triomfar la Revolució Russa, de la qual aquest any es compleix el primer centenari. Després de 1918, van arribar els feliços anys 20 als Estats Units, la hiperinflació alemanya i el crac del 29; l´ascens dels feixismes i l´Holodomor; la II Guerra Mundial i l´Holocaust. La successió de catàstrofes va ser incessant durant més de tres dècades i va deixar rere seu un continent exsangüe, dependent de la protecció americana (o de la soviètica, després del teló oriental) i incapaç de liderar el futur. I, malgrat això, la segona meitat del segle XX va ser per a l´Europa occidental un oasi de pau i de prosperitat, sense parangó en la Història.

De la mateixa manera, el nostre segle va néixer també sota el signe de l´optimisme: per l´absència de grans conflictes internacionals, el desenvolupament econòmic dels països emergents, el creixement global del comerç, la interdependència de les nacions, la facilitat en l´accés a la informació, la importància exemplar del projecte europeu? Però el paral·lelisme amb què va passar fa cent anys resulta immediat: avui, com ahir, les tensions han anat aflorant en fronts molt diversos, una severa crisi econòmica ha accelerat el malestar social i els governs responen amb desconcert als continus desafiaments. El consens liberal es veu acorralat per un populisme que s´arroga la representació del poble. No sabem molt bé en què està pensant Gorbatxov quan apunta cap a la possibilitat d´una guerra, encara que sí sabem que res del que ha passat en aquesta última dècada estava previst: ni la gravetat de la crisi financera, ni la divisió social, ni l´ascens de Trump, Tsipras o Marine Le Pen, ni el Brexit, ni el Procés català, ni el paper desestabilitzador de Rússia, ni el discurs anti-establishment als Estats Units, ni que un Estat formalment comunista com la Xina es presentés a Davos com a garant del comerç mundial. Ha estat a Davos, precisament, on el president de la Xina, Xi ­Jinping, ha oficialitzat el moment d´incertesa mundial en què ens movem. Ho ha fet amb una cita de Charles Dickens, extreta d´Història de dues ciutats: «Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps?». Ho creu realment així el president xinès?

El peculiar dels temps agitats és que casen menys amb la raó que amb l´experiència històrica. La postveritat seria un estat d´hipnosi o de somnambulisme que no obeeix a un marc racional, sinó a les conseqüències d´una teatralització contínua. Estem, per tant, a la vora de l´abisme? No hi ha respostes unívoques, perquè aquesta nova realitat la creem diàriament, amb totes i cadascuna de les nostres decisions. A mesura que es multipliquen les tensions sense resoldre i augmenten els temors de la societat, el camp del consens es redueix i amb això l´estret marge de les nostres seguretats. El que semblava impensable fa un lustre pot succeir. I viceversa, el que tothom donava per segur no ha esdevingut. En clau espanyola, pensin en la capacitat de resistència del Partit Popular, tot i la corrupció i de la crisi econòmica; en l´aluminosi que afecta els socialistes i en les sorpreses diàries que ens ofereix el Procés a Catalunya. Res d´això resultava previsible fa cinc anys.

Ens podem imaginar com seria Europa sense les conseqüències de la I Guerra Mundial. Cal preguntar-se també, com seria el nostre futur sense la necessitat de preocupar-se per l´auge dels populismes, l´amenaça del terrorisme islàmic o el paper de Rússia? No són qüestions fútils. Igual que una olla sotmesa a altes pressions, el risc real al qual ens enfrontem és que algun punt del sistema no resisteixi més i cedeixi. Senzillament, no convé donar la raó als radicals. Diguin el que diguin, ofereixin el que ofereixin.