Hi ha en aquest país una parella que caigui pitjor? Estic segur que no. Fa poc, en un taller de narrativa, una alumna -metgessa, per precisar una mica més- va escriure un relat sobre la infanta Cristina i les seves tribulacions arran del cas Nóos. El relat només intentava ficar-se en la ment d'una dona que patia per amor (i per cobdícia i per supèrbia i per malaptesa i per moltes coses més). Però la resta de participants en el taller es va posar com una fúria només de sentir el nom de la infanta. El relat, que consti, no defensava la infanta, sinó que simplement s'havia proposat tractar-la com a un ésser humà, en comptes de com un ninot carregat de vicis. Però no hi va haver manera: es van imposar el menyspreu i l'odi incontrolable contra ella. I fa uns cinc anys, quan es va destapar el cas Nóos, vaig ser en un sopar amb gent de tota mena -encara que gairebé tots pertanyien a la soferta classe mitjana que treballa molt i paga molts impostos i arriba amb prou feines a fi de mes-, i la condemna contra la infanta Cristina i el seu marit va ser unànime. Fins i tot vaig sentir paraules molt gruixudes en boca de gent en general bastant equànime. Algú fins i tot va arribar a esmentar el significat de la paraula Urdangarin en basc, que no transcriuré aquí per respecte a aquella virtut que les monges antigues en deien pudor.

Un dia, a classe, Máximo Alomar ens va deixar atònits quan ens va explicar que «idiota», en grec antic, no significava el que tots crèiem, sinó «la persona que només s'ocupa dels seus interessos privats». Doncs bé, aquesta parella en què s'ajunten a parts iguals la cobdícia i la idiotesa -i la paraula «idiota» s'usa aquí en el seu sentit etimològic- ha fet un mal terrible a les institucions del qual potser mai ens refarem. En realitat, ni cent acampades ni vagues generals -ni tan sols tot el moviment del 15M- podria haver aconseguit el que aquesta parella ha aconseguit ella soleta amb l'ajuda d'alguns notoris poca-soltes i perdularis. I tal com estan les coses, el cas Nóos ha deixat molt tocada la monarquia, la Justícia i la classe política, encara que en aquest cas el més culpable sigui el PP de Jaume Matas. I no només això, sinó que la mateixa sentència que s'acaba de dictar, que potser és justa en termes jurídics -proporcionada, diu Felipe Armendáriz, que d'això en sap molt-, serà considerava per molta gent com una vergonyosa concessió extreta a força de pressions i amenaces. Es miri com es miri, un desastre sense pal·liatius.

I el més trist de tot és que aquesta parella d'idiotes -dit sigui, insisteixo, en la seva accepció etimològica- no sembla conscient en absolut del mal que ha causat als fons públics, a la monarquia, a la justícia i l'Estat de Dret. Al final d'El gran Gatsby, el narrador ens diu que la parella de rics superficials i egoistes formada per Tom i Daisy Buchanan no eren més que dues persones desconsiderades «que destrossaven coses i persones i després es refugiaven darrere dels seus diners o de la seva immensa despreocupació, deixant que altres netegessin la brutícia que ells havien deixat». És difícil trobar una frase més adequada per definir la conducta de la parella formada per la infanta Cristina i Iñaki Urdangarin, aquests dos productes del sistema que han acabat sent els més eficaços antisistema que hem conegut en molts anys. I ni tan sols la condemna de presó -que a molts els semblarà massa lleu- podrà recompondre totes les destrosses que aquestes dues persones desconsiderades han anat deixant allà per on han passat.

Si algú es pregunta com és possible que hagin arribat a les institucions uns personatges pràcticament illetrats que presumeixen de la seva ignorància i del seu dogmatisme -i que fins i tot destacarien a Corea del Nord per el seu fanatisme-, caldria recordar-li la trencadissa que han causat la infanta Cristina i Iñaki Urdangarín, al costat d'altres personatges com Bárcenas o Miguel Blesa o el clan dels Pujol. Si a un costat tenim una mena de cínica cleptocràcia que presumeix de la seva cobdícia i de la seva deshonestedat, el més normal, per desgràcia, és que la gent acabi inclinant-se per qui diu representar tot el contrari, encara que aquesta gent sigui una colla de fanàtics indocumentats que només saben governar a força de propaganda. Trigarem molts anys a curar-nos del mal que ha fet aquesta parella de desaprensius que s'ha estat rient de tots nosaltres i que ha dilapidat uns diners que podrien haver servit per fer la vida més fàcil a molta gent que ho necessitava. Sí, trigarem molts anys a recuperar-nos, molts més anys dels que passarà a la presó Iñaki Urdangarín.