El Facebook, el face, és una eina de comunicació de moda que trobem a internet i que crea habitud als seus usuaris. La gran quantitat de gent que es mou en aquesta xarxa indica que és molt addictiva; alguns hi romanen enganxats tot el dia, fins n'he vist que mentre mengen hi escriuren. Altres tenen el face al seu servei, se n'aparten un temps per no quedar atrapats i hi tornen quan volen.
Ha estat un gran èxit dels seus creadors; una de les seves virtuts és el fàcil maneig i per això ja no et sorprèn trobar-hi persones de més de vuitanta anys que es mouen plaentment amb destresa i participen en les converses com uns joves. Crec que aquest estri els ha tret anys del damunt, puix que ja se sentien bandejats de l'actualitat perquè els amics ja no hi són i ells no poden assistir als actes socials, polítics i artístics que els agraden, ara, confortablement asseguts poden prendre part de la realitat de la qual s'havien allunyat. Així doncs concloc que és un instrument salutífer per a alguns, però maligne i pervers per a altres, en especial per als que sempre volen tenir raó.
Reuneix el Facebook el que s'anomena xat (és un xat perfeccionat), una sala de converses interpersonals però amb l'avantatge que pots enraonar amb tot el món que hi estigui connectat, mentre que el xat convencional és localista i minoritari i el diàleg queda reduït a les poques persones presents, que acostumen a ser sempre les mateixes i acaben convertint el xat en un territori privat i endogàmic.
El Facebook és un utensili entretingut perquè a més de conversar, d'intercanviar opinions, molts es passen les hores distrets amb els jocs de taula. Altres han convertit aquest espai en un àlbum de fotografies familiar o de col·leccions de bonics paisatges o de flora i fauna. Altres s'entretenen simplement llegint, no intervenen, però escolten amb els ulls tot el que s'escriu en els murs als amics. Uns mantenen aquesta absència literària simplement perquè els fa vergonya escriure amb faltes d'ortografia, altres per conservar en secret les seves idees íntimes a fi de no crear-se enemics, també altres no saben què dir i s'exposen a fer el ridícul, perquè hi ha salvatges i provocadors professionals en la selva del Facebook que fanfarronegen i insulten simplement per fer mal i sentir-se superiors.
També hi ha una vasta psicologia d'individus que viuen en l'autoengany virtual tot pensant que per fi han trobat gent que els valora i els estima, unes ànimes germanes anònimes que treuen de dins el millor per agradar. Es tracta de gent que se sentia sola, sense massa bons amics i ara il·lusòriament es veuen acompanyats per coneguts com desconeguts.
Alguns individus habituals empedreïts del Facebook creuen viure en l'eidos de Plató, en el món celestial i se senten omnipotents; s'han apartat tant de la realitat material que acaben per falsificar-la tot considerant que aquest, com va dir Plató, és una ombra defectuosa del món espiritual celeste. El divorci entre els dos mons s'eixampla en la mesura que van dedicant més hores al Facebook.
Alguns usuaris són molt exigents i demanen reciprocitat a les seves amistats; de la mateixa manera que ells els feliciten en totes les seves intervencions igualment volen ser reconeguts i admirats. Per aquest motiu alguns han esborrat del seu mur companys i companyes que mai no han tingut cap detall amb ells. La cordialitat recíproca consisteix en aquesta interrelació: «jo et felicito, però també necessito ser valorat amb la teva estima».
Cal tractar bé els amics i menysprear els grollers i mal educats. Tanmateix he trobat en el Facebook persones tan delicades i susceptibles que penso que no es troben a gust amb ningú i haurien d'inventar-se nous perfils irreals de personalitat amb qui comunicar-se. També alguns menyspreen sistemàticament els que no són de la seva corda política, això passa molt sovint, els militants fidels a un partit, els creients, no aguanten els que discrepen o simplement qüestionen les directius dels dirigents de la seva formació política.
He preguntat a companys per què no es propaguen en el Facebook, una resposta sovintejada: «No suporto a la meva edat els que no pensen com jo». Es referien tant al seu estimat Barça com al partit polític que defensen i que li perdonen tot. Així, doncs, s'abstenen de participar per protegir la bona salut mental i per no enrabiar-se amb qui els porta la contraria.
Les grans baralles dialèctiques les susciten els partidaris del sobiranisme i els que en maldiuen metòdicament. Apologetes i detractors s'embardissen en un xivarri ensordidor i l'insult groller ofega la raó. Res abranda més la passió que aquest tema, qualsevol guspira provoca un incendi i els piròmans sempre a l'aguait per acusar-se recíprocament de feixistes; reunits en un bar acabarien a cops de puny. És immoral blasmar contra aquell que no té face deixant-lo en la total indefensió. Alguns són uns irresponsables o es creuen impunes, per exemple, el més greu en l'àmbit de la ciutat Girona és l'acusació de pederàstia, sense aportar cap prova, escrita per un periodista local, a una màxima autoritat eclesiàstica subratllant-la amb el nom i cognom. Un cas de difamació flagrant.
Participen en el face més dones que homes. La dona és més decidida, menys vergonyosa, més humil; als homes els fa por fer el ridícul o van curulls de prejudicis. En aquest sentit la dona no està tan travada, se sent menys bloquejada per posicionaments ideològics i esportius. Un acudit posa en relleu la falsedat de les relacions virtuals. En el sepeli d'un home hi assistiren tres persones i l'amiga de la vídua, sorpresa per la poca concurrència, comentà «Que estrany! el teu marit en el Facebook tenia més de quatre mil amics».
