Llegeixo que una empresa ha començat a implantar microxips als seus treballadors i necessito uns segons per assegurar-me que no he entrat per error en un conte de terror distòpic. No, és ben veritat i la iniciativa és d'una empresa belga de màrqueting que es diu Newfusion. Els xips -implantats a la mà dels treballadors, entre l'índex i el polze- serveixen per substituir la targeta identificadora i, a la vegada, poden emmagatzemar informació personal. Es poden connectar a l'ordinador i al mòbil i veure una persona passar dades de la seva pell a una pantalla és una imatge inquietant. És veritat que és una opció voluntària -la resta de personal poden tenir aquesta mateixa informació en un anell o en un braçalet-, i a més a més els responsables asseguren que els xips no tenen cap voluntat de control. Però els experts adverteixen del perill important que suposen per a la privacitat de les persones. Jo encara aniria més enllà: al perill de deixar de ser allò que som, al final, al perill de deixar de ser lliures.
Quan arribo a casa, la primera cosa que faig és treure'm el rellotge -fora, me'l puc posar i me'l puc treure quan vull, perquè sóc lliure, no forma part de mi. A l'estiu m'agrada treure'm la roba i tirar-me al mar i només hi som el mar i jo i estic molt lluny de la feina, immensament, i fins i tot podria decidir no tornar-hi mai més -no m'ho imagino amb un xip amb el registre d'entrades i sortides a sota la pell de la meva mà esquerra. La feina és la feina, i la vida és la vida. Estic convençuda que com més difosa és la frontera entre una i altra més estressats estem -el mal dels autònoms. Jo m'ho agafo molt seriosament i fins i tot tinc dues agendes, la de la feina i la personal. No és que tingui tantes coses a fer que no m'hi càpiguen en una: és que no vull barrejar els dos mons perquè valoro molt la meva vida privada. I si al vespre rebo una trucada d'una amiga i vull apuntar un dinar el primer diumenge de març a casa seva, no vull fer-ho en una agenda que em recordi que l'endemà a les deu tinc aquella reunió o la llista de pendents cada vegada més llarga. Perquè la feina és la feina i la vida és la vida, i començaré a pensar en la feina plenament i al cent per cent a les vuit del matí -no mentre em prenc una cervesa tranquil·la. Estic convençuda, també, que això em fa treballar més bé perquè quan hi sóc, hi sóc. Abans de plegar dedico cinc minuts a tancar-ho tot: faig una llista de les tasques pendents, encara que sigui mental, m'asseguro que no m'hagi quedat res. Després tanco l'ordinador i marxo i s'acaba la feina i comença la vida. Com es fa, això, amb un microxip a la mà? M'imagino un d'aquests treballadors xipats sortir de la feina i anar al gimnàs -corrent a la cinta amb el microxip- i després fer el sopar -batent un ou amb el microxip- i dormint i fent l'amor amb el microxip -glups- i de vacances descobrint els carrerons d'una ciutat sempre amb el microxip i em sembla profundament desolador. Si un dia ens hi obliguen emigro a l'Àfrica profunda.
