Es inevitable dir alguna cosa sobre la sentència. Però no sobre els fonaments jurídics d'aquesta, que ja s'encarregarà el Tribunal Suprem de confirmar-los o modificar-los en el moment oportú. (A més, qui es llegeix els seus gairebé mil folis d'atapeïda redacció no sent un penalista desocupat sense millor cosa que fer?). Així doncs, l'assumpte es redueix a pensar si la pena per a Urdangarin és massa lleu o si la infanta Cristina també hauria d'haver acompanyat el seu espòs camí de la presó, perquè l'excusa que no s'assabentava de les activitats del seu marit no els sembla vàlida. Això, i res més que això és el que es debat a les tertúlies constituïdes ràpidament en tribunals populars. La resta (absolució o condemna dels altres processats) ha passat gairebé inadvertit com si fos la relació de protagonistes menors al principi o final d'un film.

Des dels seus inicis, l'anomenat cas Nóos ha mantingut entre entretinguda i escandalitzada l'opinió pública espanyola perquè la barreja d'ingredients entre la crònica negra i la crònica rosa és un beuratge irresistible per als degustadors d'emocions fortes. Déu n'hi do, una Infanta d'Espanya i el seu marit, un destacat esportista, implicats en un lleig assumpte de mangoneig. Alguns van gaudir l'espectacle com una versió aristocràtica d'uns sofisticats Bonnie and Clyde que es dedicaven suposadament a munyir institucions públiques i privades aprofitant la seva condició de membres de la Família Reial. I altres, com la cirereta del pudent pastís de la corrupció política que va assolar el país durant aquests últims anys. En aquest agitat període de temps havíem vist seure a la banqueta, o ingressar a la presó, banquers, polítics, esportistes, militars d'alta graduació, eclesiàstics, policies, guàrdies civils, alcaldes, estrelles de la cançó espanyola i un llarg etcètera de personatges i personatgets relacionats directament o indirectament amb activitats públiques.

Tots van contribuir a desmoralitzar la població que assistia indignada al saqueig. Però aquest cas ja va ser el súmmum perquè afectava el cor de l'Estat. El rei Joan Carles va haver d'abdicar en el seu fill, després d'haver hagut de demanar perdó per altres conductes seves que van semblar impròpies, i Felip VI va veure convenient retirar a la seva germana Cristina i al seu cunyat el títol de Ducs de Palma i demanar-li infructuosament que renunciés a la seva condició d'Infanta.

Un cop coneguda la sentència (sis anys i tres mesos de presó per a ell i absolució per a ella) queda als mitjans centrar l'atenció en el possible ingrés a la presó, el règim de visites, els beneficis penitenciaris, els permisos i, per fi, la llibertat, primer provisional i després definitiva. El serial és llarg i de cada pas tindrem la corresponent portada perquè cal estirar el negoci. En tot cas, per a qui això signa queda per esbrinar en virtut de quin estrany mecanisme mental un noi que tenia la vida resolta es va ficar (o es va deixar ficar) en aquest embolic. Encara que penso que la major culpa la van tenir els polítics que, per un estrany sentit del vassallatge, es van avenir a signar uns pagaments excessius per uns treballs inexistents. El més llest va ser Rajoy, que l'any 2014 va pronosticar que a la Infanta li «aniria bé».