Amb setanta-set anys a l'esquena, després de gairebé tota una vida al barri xino gironí, fent feines honestes però precàries i temporals, en Toni ha defallit i s'ha instal·lat en un banc cèntric, arrecerat sota les vies amb un parell de mantes, esporuguit i desassistit. És incomprensible que d'un ajuntament que té contractat tot un exèrcit de professionals especialitzats en qüestions socials no hagi sortit cap solució. Diuen que no vol que ningú l'ajudi. No és cert. I si ho fos, tampoc seria cap excusa.

En Toni rep amb els ulls brillants la cara amiga, la d'aquell que no li farà cap retret pel seu viure erràtic ni parlarà com si tingués un desvalgut al davant. Dona conversa i accepta tabac o un got de vi però mai diners, per dignitat, perquè va aprendre que se'ls ha de guanyar treballant. Tampoc està disposat a patir la burocràcia que s'imposa a l'indigent, amb normes i exigències que per edat i personalitat li farien més mal que bé. Ser un més del ramat quan sempre havia fet la seva, subjecte d'experiments ideats pels que venen d'un altre món. Diu trobar-se bé de salut, una mica de mal d'esquena, però és una argúcia per la por als metges. I també a la mort, ja que potser creu que no gosarà d'endur-se'l si s'està en una plaça cèntrica, a la vista de tothom.

En Toni és fill d'una Girona que ja no existeix, la que l'escriptor vol recuperar pels seus relats costumistes confiant en quatre frases de qui a penes en té cap record fiable i en la seva imaginació, farcida d'altres escrits, llocs comuns i fragments de pel·lícules fetes en altres terres. En Toni és potser el darrer gironí que té memòria viva d'aquella època i si tingués en qui confiar, ens la faria saber amb la il·lusió del nen petit que se sent escoltat. Seria com una feina per la que acceptaria uns cèntims que el fessin sortir del banc, menjar i riure, recuperant la il·lusió de veure néixer un nou dia per retrobar l'escrivent.

Quan algú dorm en un banc a la vista de tothom, sí que vol que l'ajudin, encara que ho negui mil cops. Només cal ser imaginatiu per saber què és el que li convé, a ell i a ningú més que a ell, com a individu. I trobar la persona que el sàpiga portar sense ferir-li la dignitat. Ara que la nostra societat té més eines que mai per resoldre casos de desempara social, no podem mirar cap a una altra banda ni refugiar-nos en excuses per deixar que gironins com en Toni es marceixin pels carrers. És el senyal evident que no estem fent les coses bé.