L'anomenada Operació diàleg és, en realitat, una operació del govern del PP per explorar si a Catalunya existeix una majoria social alternativa a l'independentisme, davant de la impossibilitat d'asseure's a parlar amb el govern legítim i independentista de Catalunya. Ho impedeix l'estratosfèrica llunyania entre el que volen uns i el que estan disposats a donar els altres. Els presidents Puigdemont i Rajoy només són capaços d'asseure's furtivament un dia de gener per certificar que no estan d'acord en quasi res. Ni tan sols a asseure's una altra vegada. Això és el que diuen. La realitat potser acaba essent una altra perquè estem en uns temps on la política i la mentida s'han tornat a associar.
Però el que crida més l'atenció d'aquestes darreres setmanes, a banda d'un fet extraordinari com és que Enric Millo sigui l'únic que no ha mentit (encara molts es freguen els ulls), és la bellugadissa de la vicepresidenta. Soraya, convertida en vicepresidenta d'afers catalans, ha anunciant reunions amb ajuntaments i ha començat a desplegar una agenda de trobades amb empresaris. L'operació seducció també vol arribar a entitats socials i culturals. Una voluntat estranya, tenint en compte que ningú com el PP ha estat mai tan allunyat i xiulat per la faràndula i tot allò que tingui darrere el cognom «social». Si no són capaços de seduir-los a la resta d'Espanya, a Catalunya sembla encara més exòtic, per molt que el fornit talonari estatal pugui obrar miracles. Pel que fa als empresaris que aconsegueix reunir, molts són els de sempre: la gran empresa i la banca amb interessos de supervivència lligats al concepte actual d'Espanya i els reials clubs del que sigui. Els convençuts i inspiradors, vaja! Dir-ne a això operació diàleg és extravagant. El diàleg entre convençuts no és tal, és un míting.
Si el govern del PP ho vol intentar, el diàleg i la seducció s'ha d'adreçar als centenars de milers de persones que han desconnectat mentalment de l'Espanya «pinzona». I aquest diàleg mai servirà si s'insisteix a reinventar Catalunya.
