Aquesta setmana ha estat La Setmana dels Rahola, set dies plens d'actes i xerrades amb la comunicació com a eix vertebrador i amb l'entrega dels Premis Carles Rahola a l'Auditori de Girona com a colofó inigualable, uns guardons joves, amb només vuit edicions, però que any rere any guanyen cos i prestigi en aquesta múltiple voluntat de reconèixer, dignificar i fer reflexionar sobre la comunicació gironina més enllà de l'àmbit estrictament periodístic.

A l'acte li va costar arrencar, sobretot pels parlaments protocol·laris inicials; entenem que els impulsors, Col·legi de periodistes i Diputació de Girona, havien de dir la seva però un servidor no se'n va poder estar d'entonar el «¡Me abuuurroooo...!» d'en Homer Simpson alguna vegada. Mentre no començava el marro vaig recordar que tres anys enrere, com a membre d'Els Bastards, la web de cinema i sèries en català, vaig poder assaborir els bigotis de l'èxit en la categoria de millor informació digital; enguany, en la mateixa categoria, i com a membre de la tripulació de El Biblionauta, l'exquisida web sobre literatura fantàstica comandada per l'incansable Daniel Genís, se'm presentava la possibilitat de llepar, ni que fos de passada, un segon bigoti platejat i poder fer realitat, així, una foto amb dos bigotis a l'estil Messi o CR. Sí, el friquisme és una manera d'entendre la vida.

L'entrega agafa ritme mentre intercanvio algun wasap amb el periodista i cap bastard Jordi Camps, enguany cobrint l'acte per al seu diari. Observo que assegut al davant tinc en David García, figuerenc i historiador, tot i que ell molt més convençut d'ambdues etiquetes, val a dir-ho, i nominat per un excel·lent treball en equip sobre història aeronàutica, la seva especialitat. A un costat en David Gimbernat i en Pere Solés, finalistes per un documental monacal; enrere la Carme Martínez, La Veu; i més a baix en Francesc Ten, que també ha ficat la grapa en alguna història. Per moments això semblen els Oscar, i de fet els presentadors s'emocionen fins al punt de regalar-nos -per dir-ho amablement- un esperpent musical amb picada d'ullet al film La La Land. He vist llúdrigues a l'Onyar amb moviments més compassats. De totes maneres, l'humor dels ballarins ho deixa tot en una anècdota simpàtica que tothom qui vulgui podrà trobar a youtube. L'acte acaba i de la comitiva figuerenca només els combatius i necessaris La Fissura fan premi. I per com crec que pensen alguns membres de l'establisment, amics també, segur.

Arriba el moment de les fotos, les felicitacions, els ànims per continuar intentant-ho i l'exigu piscolabis final. Qui com jo pateix de licantropia persecutòria després d'un cert temps envoltat de molta gent, esdevé un suplici arribar als lavabos -o a la taula del cava, que pel cas és el mateix- sense ser interceptat; «¡Esto está lleno de Charlies», que diria en John. Dues copetes i cap a casa. Tres. L'any vinent, companys biblionautes, més!