El Federalisme és el fantasma que, molt de tant en tant, treia el cap a l´ensopit debat polític gironí i desapareixia tot seguit. Des de la Transició ha estat una opció maleïda pel catalanisme de Jordi Pujol, entusiasmat a recuperar l´Espanya dels Àustries amb ell presidint la Generalitat i exercint de virrei, més que a bastir un estat espanyol modern on Catalunya tingués reconeguda personalitat, autogovern i participació en el govern federal. La timidesa, l´excessiu pragmatisme o l´oportunisme de les esquerres catalanes tampoc els havia deixat prioritzar aquest debat sobre l´organització de l´Estat.

L´opció federal torna per quedar-se. Ja veiem a quins graus de perversió del sistema democràtic ens porten tant el «procés» com el centralisme de la dreta espanyola i com es provoquen per enardir la visió paranoica del món entre la ciutadania. Nacionalismes exacerbats que sacralitzen paraules com sobirania -que al món actual sols pot ser compartida- i mistifiquen democràcia i autonomia donant-los sentits bords i sectaris. Volen dividir atiant ressentiments i mirant-se sols el melic: no existeix res més que o caixa o baixa. És un esforç titànic per crear una societat aïllada i insensible que no va enlloc perquè no construeix res

Les esquerres catalanes sempre han estat federals. Ser d´esquerres implica ser federal, perquè el federalisme no neix de la metafísica, sinó del dret del ciutadà a la llibertat, a la igualtat i a la fraternitat. A un món globalitzat, la millor garantia de preservar aquests drets no són els estats del segle XIX que, a Europa, serien petits i pobres en recursos naturals, sinó l´associació i la cooperació des del reconeixement de les realitats culturals i històriques diferents. El federalisme, projecte per a Espanya i Europa.

Els objectius han de ser la reforma federal de la Constitució i avançar en la federalització d´Europa. No lligarem els gossos amb llonganisses ni, quan anem pel món, els catalans ho tindrem tot pagat -com prometia Pujol-, però sí que podrem disposar dels nostres recursos per governar-nos i creixerem i viurem en una societat solidària capaç de lluitar contra la desigualtat i garantir el benestar als seus ciutadans. És la proposta realista, la que neix de la raó i no de la rauxa. La catalana, la del pacte.