Llegint les últimes notícies del Procés, sembla que les línies vermelles comencen a esquerdar-se, ni que sigui per constatar que encara hi són. La qual cosa pot ser bona o dolenta. Bé, perquè subratlla les limitacions de l´absolutisme en política: cap poder -ni tan sols el del vot popular- ha de situar-se per sobre d´aquest fi joc d´equilibris i contrapesos que constitueix la democràcia moderna i que passa inicialment pel respecte a les pròpies normes i institucions que emanen d´ella.
Pot ser bo, perquè aporta la dosi necessària de realisme davant d´un magma ideològic que s´alimenta del malestar i la propaganda en un estat d´excitació contínua. Però també pot ser dolent, perquè subratlla les dificultats de la política per reconduir un relat de màxims que ja ha estat metabolitzat per una part de la societat com a exigència de mínims. No és d´estranyar per tant que, entre els coneixedors del Procés, predomini l´escepticisme davant tot aquest seguit de trobades secretes -La Vanguardia ha confirmat que Rajoy i Puigdemont van dinar junts l´11 de gener- que, convenientment filtrats per uns, surten ara a la llum per enuig d´altres. Assumir la realitat requereix també certa dosi de ficció, de la mateixa manera que l´art pretén explicar la veritat a través de la mentida. A dia d´avui, seguim immersos en la teatralitat d´una campanya que s´ha allargat massa i quan li correspon desteixir un relat encara s´hi resisteix.
Al final, en aquest joc de falsos bonismes, ningú vol semblar el responsable últim d´un accident institucional. El diàleg forma part de la mitologia del Procés precisament perquè encaixa en aquesta pulsió maniquea d´enfrontar uns bons molt bons amb altres dolents molt dolents. A l´hora d´alimentar el victimisme, la disfressa del diàleg ajuda a fer veure una pretesa superioritat moral. No obstant això, l´escenari central continua responent a un guió estricte: convocatòria d´un referèndum, suspensió d´aquest, tensió als carrers i, finalment, unes autonòmiques que serveixin com a reedició del 27-S ja sense Puigdemont i, potser, amb Junqueras com a nou president de la Generalitat. Aquest seria l´escenari central, no necessàriament el que s´hagi de complir.
El sobiranisme confia que la suspensió del referèndum servirà per ampliar les bases independentistes de l´electorat català, mentre que el govern central està convençut que els resultats seran tan poc clars com els anteriors. Les dues coses són possibles, però l´essencial aquí no és el dictamen conjuntural d´uns vots, sinó la negociació que s´haurà d´obrir després de les autonòmiques. Un eventual govern d´ERC a Catalunya davant del PP a Madrid facilitaria paradoxalment, gràcies al seu antagonisme, la credibilitat de les negociacions. Aquesta és almenys la nostra experiència històrica, començant per la Transició.
Si el xoc de trens és inevitable, com tot ho fa suposar, la qüestió fonamental consisteix a minimitzar els danys per poder començar de nou l´endemà. Convé que no es destrueixin els ponts ni que s´avanci en la ruptura social. Convé que deixem de banda «les mentides fèrtils» -per utilitzar una expressió que fan servir en privat alguns ideòlegs del procés-, per tal d´explorar les solucions fèrtils. Mas i Rajoy reclamen diàleg, però no sembla que s´hagi anat més enllà d´alguna trobada. De moment, no queda cap altra opció que continuar avançant per aquest congost.
