Vaig reflexionar sobre la possibilitat d´una renda bàsica per a tothom gràcies a Agustí Chalaux i a Lluís M. Xirinacs, que en parlaven a finals dels 90. (Avui és al programa de Benoît Hamon) Xirinacs la mencionà al nostre llibre Plantem-nos! Temes vius i candents per al tombant de mil·lenni (2000) i recordo que un periodista de la categoria de Ramon Barnils, tan prematurament desaparegut, gairebé se´n xautà. El 2002 en vaig publicar tres articles aquí mateix, on deia que els nostres polítics estaven a la inòpia del concepte. Ara ja no hi estan. Encara que han minimitzat la idea i en diuen Renda Garantida de Ciutadania (RGC).

Comencem des del començament. L´any 2011, en ple estiu, les conselleries de Treball i de Benestar Social, van retallar dràsticament la quantitat de diners destinats al Pirmi (Programa per la Renda Mínima d´Inserció), subsidi que encara avui ajuda a sobreviure a persones sense cap altre ingrés. Tenint present que la quantitat màxima que es podia percebre era de 460€, la poca gent que el rebia per les dificultats per accedir-hi i l´increment de la pobresa en el moment més dur de la crisi, la mesura semblava injusta i cruel. No ens cal repetir les xifres sobre la pobresa a Catalunya perquè són sobradament conegudes. Els informes de «Càritas» fan feredat. Les xifres de l´Indescat (Institut d´Estadística de Catalunya) repeteixen any darrere any que l´índex de pobresa ha rondat en els últims anys el 20% i que hi ha 113.000 llars catalanes sense cap ingrés. I això és dir molt, ja que la pobresa es presenta de molt variades formes: sabem que els sectors més afectats són la infància i la tercera edat, i no volem pas recordar els desnonaments o la pobresa energètica, que ha requerit d´una llei, traveta inclosa, i d´actituds específiques.

Hi van reaccionar en contra molts sectors socials i es formà una Comissió Promotora per impulsar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per assolir una RGC. Els impulsors van ser sindicats, col·legi de Treball Social, Càritas i altres sectors d´Església, com ara «Cristianisme al Segle XXI». Es demanava, senzillament, posar en pràctica el que diu l´article 23.4 de l´Estatut: «Les famílies o persones en situació de pobresa tenen dret a accedir a una Renda Garantida Ciutadana que els garanteixi una vida digna». Convertir en llei el que diu l´Estatut, vol dir reconèixer-ho com un Dret (i un Dret no es condiciona a si hi ha o no hi ha partida pressupostària ni obliga el perceptor a fer cursets per cercar treball). Es va fixar la quantia a percebre en 664 € mensuals, que és la quantitat establerta pel Parlament com el mínim que permet una vida digna a Catalunya (tot i que l´Idescat situa l´índex molt més amunt).

A fi que una ILP fos admesa a tràmit calien 50 mil signatures. El setembre del 2013 se´n començava la recollida i en poc temps se´n van obtenir quasi tres vegades més. Des d´aleshores han estat quatre anys de lluita continuada, de centenars d´actes per tot el territori, de crear consciència, de debatre sobre la pobresa, d´un dejuni a la plaça de Catalunya, de diàleg amb les forces polítiques, de compareixences parlamentàries, d´estudis sobre la seva viabilitat... Poden consultar al web: http://www.rendagarantidaciutadana.net/index.php/es/.

El 18 del desembre passat vaig voler anar a saludar i animar la gent que, de nou, feia un dejuni voluntari a la plaça de Sant Jaume de tres dies. Hi tenia amics com Jaume Botey, aixoplugats sota una tenda de campanya. Els guàrdies municipals, amb la gentada de les vigílies nadalenques, no em van deixar ni aparcar a prop... Ni coratge els vaig poder donar. L´endemà va ploure a bots i barrals. Però els que dejunaven es van mantenir impertèrrits, nit i dia, fins que en comitiva, acabada la tercera jornada, van portar la petició al Parlament, just quan es començaven a debatre els pressupostos.

Es parlava d´un mínim de 664 €. Tinc davant dels ulls l´acta núm. 78 de la Reunió de la «Comissió Promotora per la Renda Garantida de Ciutadania» del passat 27 de gener i la 79 del passat 26 del mateix mes, en què exposa acords entre els participants de la gestora i la consellera, la Sra. Dolors Bassa, i els directius del seu departament. La quantia de prestacions plantejada per aquest 2017 seria aquesta: el 82% IRSC (Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya) a la primera persona, 41% IRSC a la segona persona, 11% tercera persona i 12% quarta persona. No estableix quanties per a la 5a i 6a persones. La suma de totes aquestes prestacions és de 967 €/mes o 146% de l´IRSC. Faltava discutir serrells. Consulto l´acta núm. 81 del passat 10-II. El que semblava que després de quatre anys estava arribant al final del procés i que s´havia obert una petita escletxa d´esperança, el passat 16-II va tenir un arrest i un viratge inesperats. La proposta del govern era que la RGC, com a prestació econòmica periòdica, seria incompatible amb qualsevol renda de treball, per precari que fos. Això deixava 800.000 famílies indigents catalanes a l´aire.

La Comissió Promotora no defallí. Uní sinergies. Sindicats i altres entitats protestaren. Un dels seus mèrits més importants -haver sabut mantenir la unitat entorn dels objectius- no podia saltar pels aires. Es transigí de mala gana en què els perceptors de la RGC haguessin de fer cursos de formació, sabent que afectava els ancians marginats i que els joves tampoc no trobarien feina després de la formació. Qui no ho fes, se li sostraurien 150 €. La RGC quedava, doncs, en 510 €. Hi ha hagut un formigueig de reunions aquest finals de febrer, abans de l´aprovació de pressupostos el 8 de març.

Aquest cronista no sap com acabaran les coses. La renda bàsica universal (de la qual parlava el 2002), ara per ara, seria demanar la lluna en un cove. El que s´aprovarà possiblement quedi lluny del que proposava la Comissió Promotora. Desconec si hi haurà estancament o pas endavant. Encara s´està treballant en alguns punts. Una cosa, però, és important: que en pocs anys s´hagi posat en el centre de la consciència de la població aquest fet: en una societat en què ben segur que no hi haurà treball per a tothom, cal preveure mecanismes de solidaritat per evitar que ningú quedi exclòs de la comunitat catalana. Això, ni el meu estimat Barnils no s´ho prendria a broma.