La recent exhortació apostòlica del papa Francesc Amoris Laetitia («l´Alegria de l´Amor») és una síntesi magnífica de la doctrina de l´Església sobre l´amor conjugal i familiar, escrita en un llenguatge senzill i molt sensible a les inquietuds i febleses dels homes i dones del nostre temps. Es tracta d´una mirada a l´amor oberta, positiva i basada en la realitat de la persona. Amoris Laetitia recull les conclusions dels dos sínodes sobre la família celebrats els anys 2014 i 2015. Aquests sínodes són una profunda reflexió de tota l´Església (amb un procés de consulta prèvia als laics i grups de fidels a través dels bisbats dels cinc continents) sobre el matrimoni i la família avui, des de la perspectiva de la doctrina contemporània de l´Església expressada al Concili Vaticà II. Aquest Concili va revisar des d´una òptica clarament personalista l´amor conjugal i el sagrament del matrimoni. Aquest ja no s´entén com un contracte sinó com una comunitat de vida i amor, de forma que aquest últim passa a ocupar el primer pla en la comprensió del matrimoni.

El capítol 4 d´Amoris Laetitia, dedicat a l´amor en el matrimoni, comença amb un comentari detallat de l´himne a l´amor del capítol 13, 4-7, de la 1a Carta de Sant Pau als Corintis, un dels textos evangèlics més utilitzats a les cerimònies matrimonials, i que les persones casades hauríem de revisar sovint a la vida quotidiana. Sobre l´amor pacient el Papa afirma que «el problema és quan exigim que les relacions siguin celestials o que les persones siguin perfectes, o quan ens col·loquem en el centre i esperem que només es compleixi la nostra voluntat. Aleshores tot ens impacienta, tot ens porta a reaccionar amb agressivitat». Sobre l´amor servicial, ens diu que «l´amor no és només un sentiment, sinó que s´ha d´entendre en el sentit que té el ver «amar» en hebreu: és «fer el bé». El Papa subratlla la importància que té la humilitat en l´amor: «per poder comprendre, disculpar o servir als altres de cor, és indispensable sanar l´orgull i conrear la humilitat».

Sobre l´amor amable, Francesc afirma que «ser amable no és un estil que un cristià pugui escollir o refusar, (€) tot ésser humà està obligat a ser afable amb els que l´envolten». Sobre l´amor que no s´irrita, el Papa ens diu que mai hem d´acabar el dia sense fer les paus a la família, i per això n´hi ha prou amb un petit gest per recuperar l´harmonia familiar. Sobre el perdó, Francesc afegeix que «fa falta resar amb la pròpia historia, acceptar-se a si mateix, saber conviure amb les pròpies limitacions, fins i tot perdonar-se, per poder tenir aquesta mateixa actitud amb els altres». Francesc ens recorda quines són les tres paraules clau de la vida familiar: si us plau, gràcies i perdó. El document menciona aquests altres trets característics de l´amor conjugal: buscar el bé de l´altre, la reciprocitat, la intimitat, la tendresa, l´estabilitat i una semblança que es va construint amb la vida compartida. L´exclusivitat i indissolubilitat del vincle no són cap imposició exterior a la parella, sinó que arrelen en les inclinacions espontànies de la naturalesa humana, que exigeix una obertura a allò definitiu, una promesa per sempre: «qui està enamorat no es planteja que la relació pugui ser només per un temps;€ els fills no només volen que els pares s´estimin, sinó que estiguin sempre junts».

Segons Francesc, el matrimoni posa de manifest la rellevància del vincle amorós i de la mútua responsabilitat en front de l´altre, i «la superació de l´individualisme adolescent». I afegeix: «això val molt més que una mera associació espontània per a la gratificació mútua». El Sí matrimonial «és dir a l´altre que sempre podrà confiar, que no serà abandonat quan perdi l´atractiu, quan hi hagi dificultats o quan s´ofereixin noves opcions de plaer o d´interessos egoistes». El Sí matrimonial és la manifestació «d´un amor tan decidit i generós que és capaç d´arriscar el futur».

El Papa ofereix una visió molt realista de l´amor matrimonial, i diu que no ajuden per res a l´amor les fantasies sobre un amor espontàniament idíl·lic i perfecte. L´amor matrimonial sempre ha de créixer i madurar, sinó comença a córrer riscos: «No podem encoratjar a un camí de fidelitat i d´entrega recíproca si no estimulem el creixement, la consolidació i l´aprofundiment de l´amor conjugal i familiar». En aquest el millor és allò que encara no s´ha assolit. Francesc constata com la cultura avui dominant de la provisionalitat i del rebuig impedeix el creixement i la maduració de l´amor conjugal.

L´amor conjugal, en tant que amor total, inclou els desitjos, sentiments i emocions. Francesc afirma que «la sexualitat no és un recurs per gratificar o entretenir, sinó que és un llenguatge interpersonal en el qual es pren l´altre seriosament, amb el seu sagrat i inviolable valor». Constata que avui, en aquesta mentalitat contemporània tan perillosa de «l´usar i tirar», la sexualitat es despersonalitza, i esdevé satisfacció egoista dels propis desitjos i instints, o mera evasió d´un mateix. Sobre els sentiments, el Papa avisa que «creure que som bons només perquè sentim coses és un gran engany», i que sovint «els sentiments distreuen dels grans valors i oculten un egocentrisme que no fa possible conrear una vida sana i feliç en família». I recorda l´important que és acceptar que el plaer troba altres formes d´expressió en els diferents moments de la vida.

Avui l´esperança de vida més gran fa necessari en els cònjuges un «tornar-se a elegir». Segons Francesc «No podem prometre´ns tenir el mateixos sentiments durant tota la vida. En canvi, sí podem tenir un projecte comú estable, comprometre´ns a estimar-nos i a viure units fins que la mort ens separi, i viure sempre una rica intimitat. L´amor que prometem supera tota emoció, sentiment o estat d´ànim, tot i que els inclou. És un voler més profund, amb una decisió del cor que involucra tota l´existència».

És difícil trobar avui unes paraules més belles, més reals, més útils sobre l´amor conjugal. S´ha de subratllar que l´anàlisi dels problemes actuals de les relacions de parella i familiars, que es recullen en el Capítol segon d´Amoris Laetitia, coincideixen en bona part amb les de destacats pensadors aliens a l´àmbit eclesial (Bauman, Castells, Han). La diferencia és que Francesc i l´Església aspiren no només a reflexionar sobre la situació actual sinó a superar-la, per la qual cosa ofereixen aquesta doctrina, realista i esperançadora alhora, i ofereixen, sobretot, la gràcia de la vida en Crist per a qui vulgui acollir-la, convertir-se i ser capaç d´estimar a les persones més properes tal com ens proposa Amoris Laetitia.