Els usos del pessimisme

Així, a ningú li estranya que un partit polític reivindiqui la democràcia, al mateix temps que pretén enderrocar les institucions i prendre el poder per assalt; o que es digui que la llei regeix per a tots per igual, encara que el vot plebiscitari passi per sobre de qualsevol llei. Es pot ser nacionalista i europeista, demòcrata i populista, conservador i antisistema, políticament cor­recte i revolucionari, cosmopolita i excloent, defensar la llibertat i criticar les seves conseqüències, tot alhora i sense gaires problemes. Les opinions muten a velocitat de vertigen, potser perquè l´actualitat té poc de permanent i el que ens angoixa també canvia molt ràpid. Ningú parla ja de la fallida grega, de l´epidèmia d´Ebola o de la crisi del Maidan, no perquè hagin deixat d´importar o d´existir, sinó perquè les preocupacions són ara unes altres i mana la conjuntura. I aquesta, per descomptat, resulta molt contradictòria.

El prestigi del pessimisme agrada als apocalíptics de saló, que viuen des de fa segles a l´espera d´una imminent catàstrofe. La revista The New Yorker publicava fa unes setmanes un llarg reportatge sobre la cohort de milionaris de Silicon Valley que compren propietats a Nova Zelanda, per tal precisament de protegir-se davant d´un esdeveniment inesperat. La bombolla neozelandesa es mesura d´acord amb la graduació estrambòtica de la paranoia: la llunyania de la costa suposa un valor afegit, si pensem en els riscos d´un tsunami; la manca de vies de comunicació i l´aïllament facilitarien la protecció davant d´una epidèmia viral o d´origen biològic. Preparar-se per a la fi del món pot resultar molt excitant (i fins i tot divertit), però té poc a veure amb els usos intel·ligents del pessimisme, que no són sinó el reconeixement de la fragilitat de la condició humana. El pessimisme és la saviesa clàssica que tempera l´entusiasme davant la novetat. El pessimisme ens porta a reconèixer que, al costat del progrés, hi ha perills que cor­roeixen els pilars de la comunitat política i que no es pot de­li­mi­tar la nostra pròpia debilitat individual de la col·lectiva. Dit d´una altra manera, el pessimista sap que la realitat social és més precària del que sembla. I que, per tant, convé tractar amb cura els grans avenços de la nostra societat i no desdenyar-los frívolament.

Entre 2007 i 2017, han tornat moltes de les pors presents en altres èpoques i que crèiem ja superades: la facilitat amb què es trenquen els consensos i la volatilitat del vot popular -fins i tot en democràcies velles i acreditades- quan és atiat per la retòrica insistent dels populistes, o el retorn de la demagògia com a condició del que ara anomenem «posveritat». Trump, d´una banda, o el Brexit, de l´altra, ens recorden que qualsevol poder necessita ser moderat per les lleis i les institucions si es volen evitar les conseqüències de l´excés. I l´obvietat que la política no és només un assumpte racional, sinó que subjau també un component de passió després dels relats morals que ens expliquem a nosaltres mateixos.

Donar raó al pessimisme no vol dir treure-la a l´optimisme, sinó ponderar el doble rostre de la vida. El progrés, com a tendència de fons, constitueix una realitat indiscutible que ha abanderat nous drets, llibertats més àmplies, millors tecnologies i un benestar més generós. Any rere any la pobresa disminueix en l´àmbit global, s´amplia la societat del consum i creix l´esperança de vida, l´alfabetització i el reconeixement de les minories. Però el pessimisme ens convida a no donar per garantit cap d´aquests èxits, sinó a considerar la prudència com un valor democràtic. La prudència és filla del realisme i d´una sinceritat que no es deixa enganyar per qualsevol miratge; així doncs, es diria que a la dignitat d´un poble batega sempre una contradicció: la confiança optimista en un futur millor i el fre cautelós del realisme. En la condició humana no destaca un únic element: som fills de forces estranyes i sovint oposades.