La segona part d'El día del Watusi, el monumental llibre de Casavella que com més temps passa més imprescindible es torna per entendre la corrupció que ha fet perdre la innocència a tota una generació, s'obre amb una cita real de Jordi Pujol: «El finançament dels partits és un misteri, però un misteri d'aquells que no són un misteri, perquè estan molt clars però segueixen essent un misteri». En aquells anys que han dut aquestes misèries, Pujol era tan cínic que es permetia ironitzar sobre els seus delictes, i la gent s'empassava contenta el gripau d'un home que per a més inri feia poc que havia deixat Banca Catalana amb un forat com la fossa de les Mariannes. Empassar-se gripaus i tot allò que els llancin els que manen -els catalans adoren ser manats, no governats- és més característic dels catalans que el pa amb tomàquet, ara fa més de mitja dècada que s'empassen el procés.

Es digui Convergència o es digui PDeCat, la corrupció prové ja del pare fundador, així que si no és genètica, s'hi deu assemblar molt. Ja pot Presidentmàs copiar l'estratègia pujoliana de clamar que les acusacions al partit són atacs a Catalunya, que hi ha excuses que només serveixen un cop a la vida. Un pot dir una vegada a la senyora «no és el que sembla» quan l'enxampa al llit amb la veïna del tercer primera -i si la senyora és catalana, s'ho empassarà-, però no dues.

No tinc cap esperança que en el judici del cas Palau en Montull reveli res important sobre el 3%. Quan diu «estiraré la manta a canvi d'un pacte», en realitat està dient «sé moltes coses de vosaltres, aneu amb compte», per això els advocats de CDC van trigar un minut a renunciar a una vintena de testimonis. Tant és, el fet és que els constructors rebien concessions d'obra pública després de fer donacions a fundacions convergents. Casualitat? Que no em diguin que no és el que sembla, que es guardin aquesta explicació per a la seva senyora.