Un dia érem a la platja tota la família -m'explicaven-. De sobte van venir uns núvols inesperats. El cel es va tancar i va començar a caure una santa calamarsada. El pare, tan bon punt va preveure què passaria, ens va fer córrer i vam sortir tots volant cap a casa. Ell només pensava a salvar el que pogués de tot el que tenia als camps: tomates, albergínies, carbassons, el que fos. Aquell dia vaig decidir que de gran no volia fer de pagesa. Perquè sempre patíem. Sempre pendents del cel.» Josep Pla, uns anys abans, escrivia: «Quan veig que al mas estem acabant l'aigua, que els camps són grocs i horribles, que les arades alcen la pols de la terra (...) tinc la sensació de ser més pobre que realment no represento».
Sempre mirant el cel, sempre esperant. Ara ha estat una cigonya que ha donat l'alarma i la grip aviària se'ns ha instal·lat. A Gualta hi tenim, d'unes mesos ençà, una colònia d'ànecs collverd. Viuen sota el pont Vell. Passen la vida xipollejant a l'aigua i envolant-se de tant en tant entre els canyissars. A la primavera veus els aneguets menuts i foscos travessant la passera, seguint les femelles. De vegades s'enfilen fins al pont nou i els cotxes s'aturen per deixar-los passar. Lents, serens i tranquils, amb aquell remenar de cua un xic altiu i desentès. Fa dècades les nenes eren les encarregades d'engegar els ànecs i les oques pels camps. Algunes veïnes m'ho havien explicat. A les nostres comarques hi ha moltes granges que crien aviram. Ara tothom pateix. N'han hagut de sacrificar milers i no saben com se'n sortiran. Ni si se'n sortiran. La realitat de la vida, tan lluny de les nòmines puntuals de final de mes i de les pagues extra.
