Quan estan a punt de complir-se deu anys des que es va iniciar la pitjor crisi financera després de la II Guerra Mundial, amb quins problemes s'enfronten les principals economies occidentals, superada la fase aguda de la Gran Recessió?

No hi ha dubte que un d'ells, apuntat per economistes com Thomas Piketty, és el de l'increment de la desigualtat. Fins i tot en països que han esquivat amb poques rascades aquesta dècada, com Suècia, on el coeficient de Gini -indicador que mesura l'augment de la desigualtat- s'ha disparat. No obstant això, si s'analitza a fons, potser l'inconvenient no radiqui tant en el fet que l'1% de dalt sigui cada vegada més ric sinó que, el 20% més pobre, ho és cada vegada més. Fins i tot amb feina, atès que la recuperació dels últims anys s'associa a més precarietat i a uns sous més baixos, en comparació amb el període precrisi.

Lligat a aquest punt, apareix l'altre gran problema: l'augment de la productivitat (derivat, entre altres factors, d'un ús més eficient de la tecnologia), que ha provocat que, en el cas d'Espanya, s'arribi al PIB previ a la crisi amb dos milions menys de llocs de treball. Amb l'afegit que aquesta tendència s'accentuarà, en el que s'ha denominat com uberització del mercat laboral: llocs de treball més flexibles, per hores (en molts casos) i supressió de moltes tasques, perquè un robot les farà millor i en menys temps. Un exemple: un programari utilitzat al gener per JP Morgan, la banca d'inversió, va executar en segons el que va requerir, en el seu moment, 360.000 hores de feina dels seus advocats. Evidentment, cal preguntar-se quines conseqüències tindrà això en matèria de recaptació (el favorit actual per guanyar les eleccions franceses, E. Macron, ja ha proposat una taxa per als robots) i en el finançament del nostre Estat del Benestar, ja en declivi.