La Vall de Bianya celebra la festa d´un dels productes més típics de la zona, la farina de blat de moro (Zea mais), el farro.

Això em recorda que a la meva infantesa la mainada amb les galtes més aviat plenes o molt plenes i de color rosat es deia «té galtes de farro» (hi havia qui també deia: galtes de pa de ral, galtes de pa tou, galtes de pa torrat, o galtes de formatge). En qualsevol cas jo prefereixo «galtes de farro», la qual cosa donava una sensació de mainada ufanosa i plena de salut.

La pols romana de la qual va esdevenir la polenta es feia amb el farro (Triticum dicoccum) un dels primers cereals bàsics conreat per l´home fa més de 12.000 anys, que a vegades es confon amb l´espelta i l´escanda.

Però més endavant, tot i que es va mantenir el nom de farro, la primera matèria, per la polenta, va ser la farina de blat de moro, (a Itàlia; farine de mais o de granoturco), per fer la polenta gialla (polenta groga).

En els meus viatges a Galícia, sempre miro com col·locar mitja borona dins la maleta, sencera no hi cap mai, un pa bàsicament fet amb farina de blat de moro i un petit percentatge de farina de blat. També es troba a Astúries, Cantàbria i País Basc.

Tornant a la meva infantesa, si la memòria no em traeix, la sopa de farro feta amb un brou de bròquil era una delícia, almenys pel meu gust.

Això podem dir que ja és història, però en un dinar a la Diputació de Milà (Itàlia) ens varen servir com una mena de bloc de polenta excepcional.

Dit això, recomano als interessats en el tema, si és que n´hi ha algun, la lectura del llibre Il libro della polenta de Luigi Carnacina, mestre indiscutible de la cuina italiana i Vincenzo Buonassisi, apassionat estudiós de la història i tradicions gastronòmiques.

Les receptes d´aquest llibre normalment estan fetes amb farina groga, la més usual, però per exemple a la mare del meu amic Ramon Ortiz (d.e.p.), filla de la Vall d´en Bas, li agradava més el farro blanc (de fet la farina de blat de moro fina és quasi blanca, quan la més granelluda és groga).

He parlat de la meva infantesa, dels italians, de la mare del meu amic, etc. I ara què?

Doncs penso que avui dia dir a una mainada «galtes de farro» podria ser motiu d´assetjament (no sé en quina variant). Però antigament era signe de salut.

Tot i que el farro, en sopa, la forma probablement més senzilla de preparar, juntament amb moltes receptes, sigui prou apreciat o desconegut, pot ésser una bona solució per la gent que té intolerància al gluten, ja que el blat de moro no en porta, igual que la Maizena. Bon profit.