Per amor a la pecúnia, sovint treballo al costat de funcionaris públics: museus, biblioteques, universitats, l'Administració. Gent competent i motivada, sobretot als estaments baixos i mitjans de la casa funcionarial. Però quan he tractat, jerarquia amunt, amb càrrecs grassos, aleshores la cosa s'ha torçat. Amb excepcions, a l'àtic hi he descobert gent desmenjada, sebollida de paperassa, en doina econòmica, però suant tedi.

Ho vull entendre, i per això recordo una anècdota. Fèiem una exposició. Una dona cinquantina se'm va presentar. Funcionària, em va preguntar «Jo ja estic al nivell 29. I tu?» Com que no coneixia aquest idioma, em sembla que li vaig dir «nivell la meva feina». Em vaig informar, això sí, sobre la qüestió. Ella mateixa em va dir que planejava, mesos enllà, traslladar-se a una altra institució i pujar al nivell 30. Per resumir, el canvi comportava un augment de sou, complements i triennis. Conceptes, aquests, que si tanmateix els vull ser sincer, no sé què refereixen.

Comprenc que tothom vulgui millorar les condicions salarials. Entenc, a més a més, que quan algú destaca, se li posi fàcil, que pugui ocupar càrrecs de més envergadura, etcètera, de la mateixa manera que l'antiguitat sigui motiu de premi. Però els deia que, com més amunt, més incongruència. Perquè els escaladors deixarien de ser escaladors, si romanguessin sempre més al cim, hi ha funcionaris que agafen l'ascensor, arriba un dia que ja no tornen, i de carambola s'esborren.

Potser es tracta del Principi de Peter. Catedràtic de Ciències de l'Educació, Laurence J. Peter va estudiar les organitzacions piramidals. I va comprovar que els treballadors bons solen ser promocionats a llocs de més responsabilitat, fins al punt que arriben a una categoria on les seves aptituds ja no serveixen ni per llençar. Naufraguen al seu nivell màxim d'incompetència. Això també implica un correlat terrible: quan, a còpia de mudances, els superiors esdevenen impotents, es fa obligatori ampliar el personal del soterrani. S'ha de contractar més gent, per millorar l'eficiència i per, és clar, amagar la incompetència que formigueja al terrat. I la roda no s'atura: els de baix grimparan fins al seu sostre d'incompetència, confonent, de vegades, la feina amb l'escalinata.

Jo no sé si és per mor del principi de Peter, que hi ha tants funcionaris. Sí que sé, perquè me n'he trobat un pilot, que al pis de dalt hi corren individus incapacitats. Baldament fos a la percaça, lògica, d'un sou i d'unes condicions laborals millors, es van instal·lar en un erm amb forma de despatx. Van dilatar els esmorzars de mig matí, la jubilació es convertí en el seu horitzó permanent. Burocratitzats, una mica desorientats, més d'un l'he vist que continuava ascendint. I he descobert que ja no recordava ni quines eren les seves qualitats inicials, quan finalment ha tret el nas, al capdamunt de la xemeneia. Traça i coneixements que li havien fet estimar la feina, més que no pas ara, malgrat que temps enrere no pogués dur un tren de vida tan esvelt, i tan sutjós.