Com que en un dels últims articles d'opinió («Un dia al Trueta») havia posat a parir a l'hospital i diversos dels seus metges, i ara érem nosaltres, la meva dona i jo, els que seríem posats a parir (clar que en realitat només a ella però era gairebé com si a mi també), intentava no fer-me notar massa per això del maleït karma que es fa present en els moments menys oportuns. Encara que una i altra vegada la plantilla de l'hospital jurava reconèixer-me d'algun lloc.
Un dia al Trueta es transformaria, per la cesària de la mare, en una setmana, per si no en tenia prou, en què el pagament del meu karma va consistir a fer dormir els meus humils dos metres d'altura i cent quilos de pes totes aquestes nits en una butaca de la qual podria descriure, amb precisió, la seva grandària, color i materials. Acer pur i dur, amb un lleu coixí folrat, en cas que es necessiti usar-lo com a material de trinxera o peça d'artilleria.
El meu pare va regalar puros el dia del meu naixement i va passar la nit en un bar amb amics. En el meu cas, en canvi, la llevadora em va demanar fer el «pell a pell» amb el nadó a les 2 de la matinada.
Deia l'escriptor noruec Karl Ove Knausgård a La muerte del padre que quan canviava bolquers o portava a la seva filla a classes de gimnàstica compartida, se sentia especialment miserable. Que allò que s'esperava d'ell, el pare modern, que fos tant mare com pare, li causava una total frustració. I que el seu instint, en canvi, demanava la carn del predador, posant en la mira del seu desig la resta de mares de la classe.
El domèstic a la zona home, aquesta nova masculinitat que s'espera dels pares, segueix causant terror a més d'un. Escric aquest article bressolant als braços el meu fill, que en una setmana m'ha vomitat, cagat, pixat i m'ha deixat dormir durant breus intervals, pensant que el títol «nova masculinitat» sembla tret de refregits articles de revistes del cor. I que l'amor no té paràmetres, ni modes o novetats.
Fa tan sols unes setmanes la periodista Samanta Villar deia que ser pare és rebaixar la qualitat de vida. I aquí assegut amb el meu cafè de màquina a les tantes de la matinada en un descans del poltre de tortura de la butaca del Trueta, pensava que aquesta gent, Villar i Knausgård, eren com el hàmster de la dita familiar: «L'home estima la dona, la dona estima el nen, el nen estima el hamster, el hamster... el hàmster no estima ningú».
