No hi ha res a transgredir. O bé ets a dalt o bé ets a baix. Així és com és el món i res no ho canviarà». Aquesta frase lapidària és la que més m'ha cridat l'atenció del llibre Cròniques I. Memòries, escrit per Bob Dylan i publicat l'any 2004, i ara aparegut a edicions Malpaso en traducció al català de Toni Cardona. L'escriptor de cançons i intèrpret que s'ha permès de fer un desdeny al Nobel de Literatura diu moltes coses en aquest llibre, fins i tot es permet de contradir-se, però en deixa anar algunes de clares per conèixer l'autor de The Times They Are a-Changin, com la seva devoció per la literatura en aquells anys de viatge iniciàtic al Village de Nova York, quan era un menor d'edat que vivia al dia tocant en clubs. Els anys previs al Maig del 68 i al festival de Woodstock del 69. Parla de Gogol, Balzac, Maupassant, Hugo i Dickens. Faulkner, Tolstoi, Byron, Shelley, Poe, Verne, H.G. Wells. Maquiavel. Ovidi. De Tucídides diu: «És com si res hagués canviat des de la seva època fins a la meva». I afegeix: «Els llibres eren importants, vertaderament importants». Dylan deixa el regust agradable de qui ha aconseguit passar per la vida fent les coses tan sols pel gust de fer-les. Que no vol dir viure sense esforç. En un altre moment diu que « Picasso era revolucionari. Jo volia ser així».