Opinar en primera persona és a l'abast de molt pocs (els bons professors de la facultat ja ho advertien fa molt anys), perquè resulta molt més difícil, però en ocasions no hi ha altra sortida. Elperiodico.com publicava, dijous, el següent titular: «Revés judicial a la Generalitat per la retirada de dos menors a la seva mare». Un jutge, explicava la capçalera, sentenciava a favor de la dona, a qui la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència -DGAIA per als amics-, li va prendre els menors per obra i gràcia d'una «negligent actuació dels professionals», els EAIA -una altre acrònim impossible, en aquest cas d'Equips d'Atenció a la Infància i l'Adolescència. Combinació explosiva: nens (i famílies) pel mig, per un costat; professionals negligents, per l'altre. Bum! «Tinc dues persones molt pròximes (...) que es posen a tremolar cada vegada que els/les nois/es de la DGAIA fiquen cullerada en un assumpte», comentava un lector al peu de la notícia. En efecte, la DGAIA fa por, sobretot quan l'has patida. Li passa com als medicaments: provoca efectes secundaris (mal de panxa; insomni profund; irritació severa; deseperació aguda; ira passatgera, frustració absoluta...). Costa posar-li cara a la DGAIA, perquè no la dona, parapetada darrere del monstre que massa sovint ens ve a veure: l'administració. Acaba essent una entelèquia que es manté viva a costa de xuclar l'energia i d'esgotar la paciència dels pobres desgraciats que la deixen entrar (inconscients!) a casa seva. La DGAIA són molts EAIA; de tots, siguem justos, n'hem conegut ben poquets, però ens han tocat les tres Maries (no cal citar-les pel nom, oi?). Ens juguem les gònades que hi ha molts EAIA no negligents. Però la sort és capritxosa, implacable, i les nostres «Maries», sempre des de la distància, mai de tu a tu, han sumat menys que un zero a l'esquerra. Dos acolliments, dos drames; dues experiències, dos desastres; dos intents, dos despropòsits; dos projectes, dos desenganys. Tot amb «d», de «DesGrÀcIA». I amb criatures pel mig.
