Superheroi

18.03.2017 | 02:11

El meu pare forma part d'aquella estampida d'andalusos que durant els anys setanta van fer les maletes i van tirar milles cap al nord a buscar-se la vida, un més de tots aquells «morts de gana» com algun ex-dirigent convergent els va definir –segurament simpàticament– alguna vegada. El meu pare va arribar a aquesta terra promesa amb una mà a cada ou; s'havia passat quasi tota la seva infantesa en un internat de Logronyo, aïllat d'una família que se'n preocupava tant com poc. Anys més tard, de tornada a la seva Sevilla natal, a la Macarena, es va posar a treballar repartint les hores en una benzinera i fent de cadi en un camp de golf dels afores. Allà, un ric senyoret es va enamorar d'ell, en el sentit més filantròpic de l'expressió, i es va oferir a pagar-li uns estudis que li haurien canviat la vida. Ell va refusar-ho tot argumentant que havia de treballar per ajudar la família.

Ja establert a Figueres, l'home, un vintanyer seductor de pell bruna i amb la planta i grenyes d'en Tony Manero, s'inicia en el meravellós món de la construcció. Entre setmana pica pedra i col·loca totxanes; els caps de setmana empaita garses amb un savoir faire que barreja hàbilment humor andalús i xuleria castellana. I clar, amb aquestes credencials, no triga a quedar fora de mercat. La Marisol dels Arroyo-Duran té el cupó guanyador. Poc temps després arriba el primer torracollons, un servidor, engendrat durant la nit de noces de la Feria de Abril de l'any 1975. Dos anys més tard, de penal, el segon. Entrem als vuitanta i ara toca pencar el doble. O el triple. Anys d'esforç, patiment i americanes amb muscleres –és el que toca– però aconsegueix tirar endavant el seu projecte de vida. Pel mig, algun intent d'emprenedoria que se'n va en orris però que no l'aturen i que gràcies a un caràcter forjat en el treball, l'esforç i la paciència, el fan encadenar amb èxit quasi vint-i-cinc anys de feina ininterrompuda.

A finals dels 2000 arriba la crisi del sector i la constructora a la qual es deu durant tot aquest llarg període mor miserablement. Els seus fills, uns tarambanes incorregibles, trepitgen merda amb les seves històries però ell es manté ferm al darrere, sense exigir interessos. Com sempre. Són anys d'incertesa i de neguit que culminen amb l'arribada d'una inesperada factura; la seva salut li recorda que tants anys de fumador s'han de pagar. Sense problema; s'embolcalla de paciència, de família i del seu estimat Clyde i aconsegueix arribar victoriós a la cobejada jubilació net d'hipoteques i de factures impagades. I que duri.

El meu pare és en Luis Ruiz i no té esquelet d'adamantium, ni factor X de curació, ni sentit aràcnid. Tampoc vola, ni té superforça. Sona a tòpic, ho sé, però el meu pare és el meu superheroi, el de veritat i, lluny d'efemèrides mercantilistes, demà diuen que és el seu dia. I avui. I ahir. I sempre. Doncs felicitats i per molts anys, polla gorda!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema